Redacció i fotografies: Edgar Ballarín i Noelia Navarro

Que li diries a una persona que et diu que entèn totes i cada una de les referències subculturals de FanHunter?

Que s’assembla massa a mi (riu) i que no és una persona normal. I m’acabes d’agafar un parell de dies després de que m’hagi fet aquesta mateixa reflexió amb el llibre ‘L’any de la plaga’ d’en Marc Pastor. Jo el conec per les xarxes socials i per amics comuns, i m’estava llegint el llibre i estava pillant totes i cada una de les referències que posava. Jo mateix m’estava espantant i tot. És un metallenguatge tant el·laborat i tant ben integrat dins de la novel·la que m’he quedat al·lucinat. Així que crec que ja t’he contestat (riu).

Digues, si pots, la teva pel·lícula, el teu llibre, el teu autor de còmic i el teu videjoc preferits

Comencem. De llibre, tot i que és un tòpic, he de dir ‘It’ de Stephen King. És el llibre que més por m’ha fet, amb el que més bé m’ho he passat,  em va donar un estiu de lectura meravellós i de tant en tant l’agafo per inspirar-me. De pel·lícula diré “Tiburón”. La veig un cop l’any. És una pel·lícula que està molt ben equil·librada, amb grans frases, interacció amb els personatges… és una obra mestra.

De còmic diré dos tòpics, si m’ho permeteu: un és el Batman Dark Knight de Frank Miller i l’altre ésl”Spiderman’del John Romita Sr. I potser afegiria  el ‘Superman Vs Mohammed Ali’ del Neil Adams, que precisament aquest any DC reedita en dues versions. No em puc quedar només amb un! (riu). I de videojoc, sense cap dubte, el ‘Sudden Strike’. He envaït tantes vegades Europa, lluitant en tots els bàndols….És el que més m’agrada i encara ara hi segueixo totalment enganxat.

En una vinyeta de ‘FanHunter’ vas fer explotar el Camp Nou i entre els herois de la saga hi havia un mutant fubolista anomenat Hierro. N’hem de treure alguna conclusió futbolística?

(Riu) Ni molt menys. Sóc més dels Lakers que del Barça. Allò va ser una venjança, perque em vaig carregar el Bernabeu primer. Recordeu que vaig fer cremar Madrid, que era ‘Zona Libre’ on aguantava la Resistencia. Tenim uns ‘piques’ amb la botiga Akira Comics de Madrid, que són molt agradables i bona gent però també molt madridistes. I va haver una mica d’enganxada quan vaig fer una signatura allà i van insistir molt en que fes un personatge per a FanHunter i també criticaven el Barça fins que vaig dir “Mira que hago explotar el Bernabeu eh?”. No s’ho van creure…. i tres mesos després sortia el còmic amb Madrid explotant. I quan es va produïr la primera batalla a Barcelona el Camp Nou n’havia de sortir una mica perjudicat per equilibrar les forçes.

Creus que el Papa Alejo seria millor polític que qualsevol dels que es van presentar a les recents eleccions catalanes?

Alejo Cuervo arreglaria el món. Literalment. Totes les injusticies que veiem les arreglaria d’una sola vegada, planificant des del sentit comú, cosa que si fessin d’ altres governants moltes de les coses que passen no succeïrien.

Un dubte existencial que tenim: l’estic de Cels Piñol no concebeix les dones amb pits petits. Ets una mica Robert Crumb en aquest sentit?

És de Richard Corben. He crescut amb ell. I el senyor Corben les fa totes molt… exhuberants. Hi havia unes imatges de ‘Pilgor the Plunderer‘ que em van impactar molt, perque aquelles dones eren molt espectaculars, i jo havia de començar a copiar una anatomia diferent a la dels còmics de super-herois. I em van anar caient les seves obres i des de llavors que les faig una mica més exhuberants. Va ser més tard que vaig descobrir a Russ Meyer (riu).

Quan es triga a dibuixar un ‘narizón’?

Digne digne? Doncs… per dibuixar un narizón “completet” potser es triga 3-4 minuts i entintar-lo uns 10 minuts més. Després afegir altres detalls ja pot portar més temps. Es fan molt de pressa, tot i que el rècord el té Sergio Aragonés (riu).

Has rebut critiques o comentris negatius de fans teus pel fet d’haver fet recentment vinyetes d’humor politic?

M’he espantat perque ara tinc força més amics a Facebook que abans de ficar-me en política. No hi ha hagut ni una sola baixada. És a dir, la gent entèn que jo milito en un partit, que tinc una determinada ideologia i ho accepta totalment, com jo accepto que qualsevol dibuixant nord-americà sigui demòcrata o republicà.

És una cosa que en arribar a la quarantena d’anys volia provar què tal era i també perque volia saber si era millor, pitjor o diferent que ‘Al Ala Oeste de la Casa Blanca’ i m’he trobat amb un món apassionat on una persona dedicada pot fer moltíssima feina.

S’ha plantejat mai la idea d’editar ‘FanHunter’ en català o t’has topat amb la resposta de sempre de “No hi ha mercat”?

És el que intentava fer a Planeta durant tots aquests anys i no va poder ser perque no ho veien. Encara que es venia moltissim no ho veien. Havia arribat a pensar a fer-les bilingües. I si que hi ha mercat, perque tens les llibreries especialitzades i si tu saps dirigir les persones cap a un producte i on poden comprar-lo, el català està tant normalitzat com qualsevol altra llengua. Bona mostra són la gran quantitat de sèries manga que han sortit publicades en català i han triomfat, com ara Bola de Drac o Naruto.

M’havia quedat amb l’espina i gràcies a certa militància política m’han donat la oportunitat de publicar en català encara que sigui a Internet. Tenia la il·lusió de veure com “sonavem” els meus nariguts en català.

Si t’haguessis de quedar amb un sol dels teus personatges, qui triaries?

(S’ho pensa) Crec que de tots ells em quedaria amb Ridli Scott. És un personatge que té molt a veure amb mi per la forma en que porta les estratègies, la seva manera de veure la èpica o la seva resistència davant de situacions límit on està en inferioritat de condicions, que són coses que jo admiro i per aixó l’he creat així. Té aquest toc pseudo-militar i a mi la figura del guerrer vocacional, no del guerrer que mata per esport sinó perque ha de lluitar per defensar-se, m’agrada molt.

Quan va ser el moment de decidir els noms de les teves dues filles vas tenir alguna discussió amb la teva dona per voler noms freaks?

En algun moment de debilitat penses que cal fer un homenatge a totes les coses que t’agraden però sé separar perfectament, i això molta gent no ho entèn, la vida “normal” per així dir-ho, de la part ‘freak’, que resta amagada gran part del dia.

Company de programa i de nom del convidat amb qui vam arrencar aquest blog, de l’Òscar Andreu (Terrassa 1975) que és un home enganxat a un micròfon. Ja sigui al programa  ‘La Competència’ de Rac1, on a més de presentar s’encarrega de donar vida a en Jean Paul Desgrava i en Mohammed Jordi, dos dels personatges insígnia del programa, com damunt dels escenaris com a cantant del grup ‘La Banda Municipal del Polo Norte’. Per uns minuts vam fer que l’Òscar canviés el micròfon per una ampolla d’aigua i poder xerrar tranquil·lament amb ell d’anys sabàtics, guionistes amb cognoms curiosos i de Belén Esteban.

Quina és la ultima vegada que algú t’ha dit Oscar Dalmau?

La última vegada va ser… bé, avui m’han dit Oriol (riu). I la setmana passada en un restaurant que hi ha aquí a prop, del qual no diré el nom, em van preguntar com anava la temporada i em van felicitar dient “et veiem cada dia pel Rac1″ i un cambrer li va dir a l’altre: “¿Conoces a este? Pues es Òscar Dalmau“. Jo evidentment no vaig tenir collons de dir que era l’altre Òscar i vaig seguir amb aquesta mentida.

Cal dir que era el mateix restaurant on fa un any vaig anar amb 7 col·legues més i va sortir l’amo del local per saludar-nos, ens va donar la mà i deia “Este tío viene siempre aquí, es como de la casa“. I en acabat em diu “¿Que te pongo Luis, unas olivas?” (riu).

D’on surt la idea de dotar al Pol Nord d’ una Banda Municipal propia?

La banda surt…. jo fa gairebé 15 anys que toco música amb el Juanpe González, que és el guitarrista de la banda i el meu amic de l’ànima. Ja teníem un grup a Terrassa que desprès es va desfer i en venir a Barcelona em va proposar fer una altra banda. I ell té cançons molt bones i ho vam tirar endavant.

Però se’ns va escapar de les mans i érem molts, com una veritable Banda Municipal. I vam pensar en buscar algun lloc que no tingui un conjunt així, que no remeti a cap estament administratiu. I vam dir el Pol Nord. Jo volia el Pol Sud, però allà et baixa la sang al cap, com ja sabreu, i s’ha d’anar molt amb compte (riu).

Com prova de moment la nova temporada? Quines sensacions teniu?

Doncs una mica com la primera. Al principi, com passa sempre, faltava engreixar la màquina. Després d’un estiu de vacances, perquè nosaltres quan fem vacances fem vacances, no pensem gaire en la feina, sinó entres en una dinàmica absurda on tot és feina i ja no saps què es cada cosa. Doncs de moment molt bé la segona temporada. Quina era la pregunta? (riu) Pel que fa a les sensacions, doncs ja notem que hem agafat velocitat de creuer, que hi ha petites novetats i que la cosa encara té vida. Si m’ho preguntes d’aquí un mes o dos quan ens hagin fet fora, doncs potser hauré canviat d’opinió.

En Jean Paul realment desgrava? Si és així, quan exactament?

Desgrava entre un 10 i un 30%. Es per això que el tenim i perquè sospitem, tot i que ell no ens ho ha acabat de confirmar, que podria estar molt ben relacionat amb una persona que té molt de poder al Grup Godó. No podem dir res més de moment, però és possible que s’acabi sabent al final de la segona temporada. És com ‘Lost’ però sense avions ni morts.

Què us està permetent fer l’any sabàtic que us heu pres tu i l’Òscar Dalmau  com a guionistes de televisió?

Anem més alliberats de temps, tant alliberats que tenim temps de buscar maneres de complicar-nos la vida. Tenim el temps suficient com per buscar-nos un merder gran, i és el que estem fent. Una cosa gran que és possible que acabi amb les nostres vides.

Som molts els que ens hem fixat que a l’equip de guionistes del ‘Polònia’ i el ‘Crackòvia’ ha aparegut un nou nom: Manel Nofuentes. En Quim Morales ja va confirmar que no era inventat, així que et preguntem… creus que és una ironia del destí?

No, no crec que Déu estigui preocupat en questes nimietats. Si no m’equivoco el Nofuentes escrivia per ‘Aída’ o per ‘Siete Vidas’ ara no recordo exactament, i una nit de diumenge el vaig llegir als crèdits i pensava que ja aleshores era una broma dels guionistes de Madrid. Però recentment he descobert que és una persona que té dues cames, dos braços i molt de talent i que es diu Manel Nofuentes.

Quants cops us han dit que ‘La Competència’ terrateja?

‘La Competència’ terrateja, gomaespumeja, alfonsaruseja,ortegueja (de Juan Carlos Ortega)… No ens preocupa, son els referents. N’hi ha molts i tenim molt de respecte per tota aquesta gent que ha fet ràdio d’humor abans que nosaltres. Hem fet les nostres aportacions però respectem molt aquests referents.

Quina virtut admires de l’Òscar Dalmau i quin defecte no li suportes?

La virtut que admiro és la serenitat. És un senyor, anirà bé aquí, al Cel si es que hi va o bé a l’Infern. I el que no suporto és el pelazo. El té molt ben cuidat i penso que és molt possible que en deu o dotze anys comenci a enyorar-lo. A més,vam compartir pis durant tres anys i he de dir que a més és una persona molt neta i que tot i tenir pelazo no em deixava embussada la dutxa.

Qui t’enduries a una illa deserta: en Jean Paul, en Mohammed Jordi, en Justo Molinero…?

Aquesta me l’hauria de preparar. Suposo que una bomba d’hidrogen, per fer-ho esclatar tot. Emportar-me algú a una illa deserta i tenint en compte que sóc heterosexual… no m’heu ofert cap possibilitat que sigui una noia o algú amb qui poder-me reproduïr! (riu). D’aquests tres, en Jean Paul, perquè el tindria treballant per mi vint-i-quatre hores al dia. Però si puc escollir, jo em quedo aquí i els envio als tres a la illa.

Fa poc s’ha parlat de la creació d’un partit polític liderat per Belén Esteban.  Creus que seria rival per a una possible entrada en política d’en Mohammed Jordi?

Des del meu punt de vista, en Mohammed està per damunt de tota la política actual, però no de Belén Esteban. Primer estaria Belén Esteban, després estaria Déu, que és el seu novio, i a continuació ell. Potser el que tenen en comú és que tant la Esteban com en Mohammed són personatges de ficció.

Què o qui creus que se’ns pixa a la boca?

La incompetència se’ns pixa a la boca diàriament. Cada dos minuts, dos minuts i mig, i fins i tot de vegades no ens n’adonem i ja se’ns ha pixat a la boca. I els cretins. Hi ha una banda de cretins que gaudeixen pixant-se a la nostra boca, llavors la nostra opció és obrir o no obrir, empassar o no empassar, digerir o no digerir.

També podem acabar fent aquest circuit tancat que seria que se’ns pixen i després nosaltres pixem als altres, un circuit molt viciós i ara que hi penso, molt fastigós. Així que el consell seria: no us pixeu a la boca els uns als altres, a no ser que sigui per qüestió de plaer i parafílies vàries.

Arranquem aquesta segona temporada parlant de televisió. I si ens centrem en sèries, Toni de la Torre (Barcelona, 1981) serà un dels nostres referents a nivell de periodisme especialitzat en la matèria. Crític televisiu i autor de diversos llibres sobre sèries de televisió, en Toni es passa un munt d’hores cada dia analitzant tot allò que arriba de les cadenes americanes i fent-ne la seva valoració, amb la que compten mitjans com l’emissora Rac1. Amb ell vam aprofitar per fer una repassada a les virtuts d’una bona sèrie, la seva opinió sobre els darrers èxits televisius i el fenomen serièfil català.

Series capaç de triar una sèrie com a favorita per damunt de totes les altres o t’és impossible?

No, no puc. Però crec que ningú pot. Penso que hi ha sèries per tots els moments. Hi ha moments en que potser ‘Los Soprano’ és tot, i d’altres en que no em ve de gust veure-la i prefereixo ‘Seinfield’ per exemple. Però també cal diferenciar les que objectivament com a crític penso que son la elit i les que a mi m’agraden a nivell personal. I de fet crec que és part de la meva feina. A mi m’encanta ‘Entourage’ però no la faria entrar entre les deu millors sèries de la història.

Quin és el teu primer record televisiu d’infància?

És complicat de dir… (s’ho pensa) ‘Twin Peaks’, probablement. No entenia res però m’agradava. I ara tampoc entenc gaire cosa més (riu). Crec que en la majoria de nens dels ’80 ‘Twin Peaks’ va provocar una fascinació una mica estranya.

Quins ingredients ha de tenir una sèrie per a assolir l’èxit?

Tot i que no hi ha cap fórmula de l’èxit, si que és cert que existeixen una sèrie d’elements que si els apiles crees una patró de sèrie que funciona: episodis conclusius, en que comenci i acabi una història en el mateix capítol, tensió sexual no resolta, cliffhangers, un personatge principal amb personalitat i irreverent… Si ho agafes tot tens més possibilitats de funcionar, i això és el que fa la CBS per exemple.

Creus que el fanatisme per les sèries a Catalunya ja es pot equiparar a l’americà o encara anem a remolc del que triomfa allà?

Crec que és diferent. Aquí ho seguim molt, com una cosa extraordinària. En canvi per a ells és el seu dia a dia, no ho posen un pedestal com si passa aquí. És difícil que a Estats Units vegis gent amb una samarreta de Dharma, per posar un exemple. Ells miren ‘Lost’ com poden mirar l’últim reality. Ho posen tot a la mateixa capa. Ells no han de fer cap esforç per aconseguir aquestes sèries: no han d’esperar a que es pengi el capítol o a que ho emeti el canal de torn. Per nosaltres té un element de repte o d’element no assequible que ho fa més atractiu.

Veus també sèries d’animació o les consideres a un altre nivell?

Les considero al mateix nivell, però com a crític de vegades tinc mes mà per parlar de sèries amb actors que no pas d’animació. Però per mi estan al mateix nivell. Jo em trago tota la programació d’allà, menys programes talks shows i realities… I com a series d’animació que m’agraden, citar-ne una que no va triomfar gens que es deia ‘The Goode Familiy’ sobre una família ecologista. Hi ha molta animació per a adults interessant a dia d’avui, no acabaries mai.

Últimament hi ha certa tendència a adaptar llibres en sèries, com s’ha fet sempre amb les pel·lícules. A què ho atribueixes?

Crec que es lògic. El gran problema que han tingut sempre les novel·les adaptades al cinema ha estat la necessitat de comprimir i de sintetitzar una història en hores de metratge. I les que ho han aconseguit més o menys tenen un mèrit brutal, perquè condensar un llibre, per curt que sigui, es difícil. Per tant es lògic que si tens uns 20 capítols, que poden ser gairebé 15 hores de metratge, et doni molta mes tranquil·litat. ‘Els Pilars de la Terra’ en dues hores de metratge molt pocs directors s’atrevirien a fer-la.

A nivell de sèries, en què creus que es diferencia el paladar britànic del paladar anglès?

A Estats Units es prenen molt seriosament a si mateixos, i ens anglesos es pensen que fan merda quan realment estan fent obres d’art. La principal diferència és aquesta. Els anglesos tenen una capacitat horrible de riure’s de si mateixos i vomitar bilis a la pantalla i els americans es prenen molt seriosament, tenen una moral que està allà sempre i no s’atreveixen a creuar segons quines línies. Els anglesos passen més de tot i trenquen amb el que faci falta. Això es nota especialment en la comèdia.

Digues un personatge de sèrie que idolatris i un que no suportis

N’hi ha molts (riu). M’agrada molt Dexter. De gran vull ser com ell: tallant gent a trossos i tenint els seus problemes existencials. També John Locke, Tony Soprano, Jack Bauer…son tots grans personatges, d’aquells que no oblides. I en el costat negatiu… mira que intento oblidar-los, però te’n diré un de fa poc. És de ‘Outlaw’, una sèrie que he vist fa poc. És Jimmy Smiths, l’actor que feia de Miguel Prado a Dexter i de Matt Santos a ‘El Ala Oeste de la Casa Blanca’. És un actor que m’agrada molt però el seu personatge es odiós, extremadament estereotipat.

També em passava una mica el mateix amb Claire de ‘Heroes’, Kim Bauer de ’24′. I fins i tot Hiro, tornant a ‘Heroes’, l’hauria enviat al Japó feudal i que s’hi quedés (riu). Però no sempre és culpa del personatge sinó també de la capacitat del guionista per a reinventar-lo.

Quan algú et diu ‘Tens molta sort, et paguen per veure la televisió’, tu que contestes?

Els dic que només aproximadament un 20% del que veig val realment la pena. Hi ha sèries molt bones però també n’hi ha moltes d’intragables. No us ho podeu ni imaginar. I m’empasso el primer, segon i de vegades fins i tot el tercer capítol per a donar-los una oportunitat. Amb el pilot no pots descartar mai res.

Per acabar, et farem fer un ’1×1′ com els del futbol però amb onze sèries que s’emeten actualment a les quals has de posar un sol adjectiu

True Blood Decebedora

Fringe Genial

Modern Family Intel·ligent

Community Infravalorada

Big Bang Theory Còpia

How I Met Your Mother Cansada

Doctor Who Rara

Dexter Radical

Mad Men Alcohòlica (riu)

The Wire Viciosa

Supernatural De culte freak

Durant les properes setmanes d’agost i fins a principis de setembre, La Molesquine marxa de vacancess, amb la vista posada a tornar després de l’època estiuenca amb les piles carregades, a punt per a noves entrevistes, convidats originals i fins i tot alguna sorpresa.

Així doncs, us deixem una llista d’enllaços amb les entrevistes publicades aquests darrers mesos, ideals per a llegir-les a l’ombra aquests dies de descans, i us desitjem molt bones vacances a tots!

L’equip de La Molesquine

Llistat d’entrevistes:

• Òscar Dalmau

• Jaír Domínguez

• Xavi Coral

• Guillermo Martínez-Vela

• Toni Albà i Jordi Ríos

• Marc Pastor

• Xantal Llavina

• Víctor Correal

• Iu Forn

• Xavi Valls

• Àlex Santaló

• Mònica Planas

• Joan Sanz-Bartra

• Tomàs Fuentes

• Albert Monteys

Arribem a la seu de la revista ‘El Jueves’ situada al carrer Viladomat de Barcelona. Només sortir de l’ascensor, ens trobem l’Albert Monteys (Barcelona, 1971) que ens saluda i ens fa passar al seu despatx. No hi ha massa gent a la redacció, i passem davant d’en Joan Vizcarra, que ens saluda amb la mirada mentre segueix dibuixant. Ja asseguts i en la tranquil·litat del despatx del director, comencem la nostra entrevista.

Jack Lemmon i Walter Mathau, Tip i Coll… hi ha qui diu que l’humor és cosa de dos. Veient-vos a tu i al Manel Fontdevila: a la vinyeta també passa?

Si, tot i que de fet la relació artística entre jo i el Manel és tant accidental que tampoc acabem de formar una veritable ‘parella humorística’. Va ser una proposta que ens van fer quan vam entrar a ‘El Jueves’ perquè coincidíem en ser tots dos autors joves, que ens coneixíem una mica d’abans i ho vam provar a veure què passava. I com que tenim maneres molt similars d’entendre l’humor, hem acabat fent una pàgina que funciona. Però tot i això, no hi ha una feina conjunta més enllà de que ens escrivim un cop a la setmana per posar-nos d’acord en el tema que farem.

Bart Simpson s’imaginava la redacció de MAD com una espècie de circ constant. Sou conscients que hi ha gent que creu que a ‘El Jueves’ també sou així?

Si, de fet ens passa constantment que la gent arriba aquí i s’enduu una desil·lusió tremenda. Abans hi havia molts dibuixants però ara ja no n’hi ha tants perquè la majoria ho envien per FTP o per correu, i ara mateix  molts són de fora de Barcelona. No som gaire gent tret de mi mateix, el Maikel que porta l’animació i el JL Martín que és l’amo, per dir-ho així.

Treballem molt, perquè fer una revista cada setmana és una feinada, però no deixem de ser una oficina normal. Fins i tot hi ha gent que et diu “Ostres, la redacció és molt seria”. Però es que els humoristes gràfics també donem aquesta imatge: l’humorista de tele és ràpid però el gràfic no, i quan ens porten a la televisió a fer bromes, ens tallem molt. Però què hi farem, la vida és plena de petites decepcions (riu).

Que li vas fer al gos que et va atacar quan tenies sis anys?

Hòstia, això d’on ho heu tret? (riu) No ho recordo gaire bé, crec que estava tocant els seus cadells o alguna cosa així. Només recordo el gos enorme que se’m va tirar a sobre, poca cosa més.

Que té de diferent l’Albert Monteys de Mondo Lirondo i l’actual que dirigeix el Jueves?

Home, el ‘Mondo Lirondo’ era pura bogeria. L’Albert Monteys de llavors potser s’ho passava una mica millor treballant, per no dir molt, i el Monteys director de ‘El Jueves’ és una figura totalment accidental i que algun dia es solucionarà (riu). Però bé, l’Albert Monteys d’ara és algú més professional, que sap millor com funciona tot i que ha de buscar la manera de tornar-se a entusiasmar pels còmics.

Forocoches o Ramoncín?

He de triar un dels dos? (riu). Em quedo amb Forocoches, perquè quan es van enfadar molt amb nosaltres per l’acudit dels ‘pirados del tuning’, que era una cosa molt petita i que ve a demostrar que aquest país està ple de ‘capelletes’ i que ningú està disposat a que li toquin les seves coses.

Tot i això, la carta més amarga que hem rebut va ser quan una vegada vam parlar de ‘Campo y montaña’ i vam fer acudits típics sobre que a la gent de ciutat el camp no ens agradava. I va escriure un pagès que… vaja, es notaven les llàgrimes en escriure-ho, dient que érem uns insensibles i tot això.

Els teus referents humorístics?

Doncs Monty Python, que és fundacional, i otes les sèries còmiques angleses que feien per la tele quan jo era petit, com ara ‘Els Joves’, ‘L’Escurçó Negre’ i tota aquesta patuleia.  També Bruguera, ja que per mi Jan i ‘SuperLópez’ son molt importants.  Mortadelo i la resta de l’escola Bruguera em feien gràcia però veies que era un món que no era el teu, que estava tot fet molt a saco… ‘Superlópez’ és el primeron es veu un orgull d’autor.

(Pensa) Més referents humorístics…quan me’ls pregunten en entrevistes mai sé que dir, i després em venen tots. De moment, humor anglès i humor Bruguera.

Una pregunta que ja li vam fer al Guillermo Martínez-Vela: digues el teu dibuixant preferit de dins i de fora de ‘El Jueves’

El meu dibuixant preferit de ‘El Jueves’ no us el diré donada la meva posició de director, per a que no sembli que faig diferències, i el que més m’agrada que no el tinguem aquí… (pensa) M’heu pillat, en tinc molts i ara no en podria dir un només.

Hem sentit a dir que quan el Barça perd la vostra redacció sembla un cementiri. És cert?

Hi ha de tot. Tens el Vizcarra, que és molt molt culé i  alguns currantes també ho son, però en l’actual consejillo de redacció de la revista crec que a dia d’avui ningú es futbolero. De fet l’Òscar Nebreda, que és el representant del culé emprenyat, és una persona que a la pràctica li és bastant igual i a qui no preocupa especialment el tema. És un tema que fins i tot ens passa massa per sobre i se’ns escapa. Però si que és cert que tenim alguns personatges que ho passen malament (riu).

Per acabar: quan feia que et feien una entrevista on no et preguntessin sobre la portada del Felipe i la Letizia

Doncs ara deu fer ja tres o quatre mesos, ja feia bastant. Tot i que és cert que és un tema que sempre surt i ja et saps la resposta de memòria i poses el pilot automàtic. De fet durant el mes en que va passar ens vam cansar de contestar la mateixa pregunta en les entrevistes una i altra vegada i al final ja ho dèiem sense ni pensar.

Malgrat que la nostra primera opció va ser fer l’entrevista al seu estimat ‘Bharma’, finalment vam haver de canviar d’idea degut a la gentada que omplia el local, així que vam dur en Tomàs Fuentes (Badalona, 1983) al mateix bar inquietant que setmanes abans havia seduït el seu bon amic Jair Domínguez.  Membre de l’equip de guionistes de ‘El Terrat’ i adorador de la sèrie ‘Frasier’, entre els principals mèrits d’en Tomàs trobem aconseguir fer divertida una edició dels Premis Goya, tirar endavant el projecte ‘PostLost’ o convertir el seu usuari cap0 en un dels màxims representants de l’humor negre a Twitter.

Quantes ‘palles mentals’ et fas cada dia?

(Riu) Doncs no es pot dir el número. Tot a la meva vida és una palla mental. Des de que em llevo i poso la ràdio per pensar coses pel programa fins que marxo a dormir amb el Twitter, tot són palles mentals.

És el guió dels Goya el teu fill pròdig humorístic?

Si,  i en vaig estar orgullós sobretot a posteriori, perquè la crítica el va deixar pels núvols. Jo creia que ens havia quedat força bé, però no esperava que la resposta fos tant bona. Si fins i tot el Monegal la va alabar, i quan fa això, els guionistes retallem l’article i el guardem (riu). A més, tot va sortir perfecte.

La veritat és que no m’ho esperava, perquè els Goya, posis a Buenafuente o a Coronado, no deixen de ser una cosa avorrida i pesada on tothom va a donar les gràcies a sa mare. Però aquesta vegada, no sé perquè, va ser menys pesada que de costum. La nostra idea era fer una gala més ‘americana’ i tot i que no sé si ho vam aconseguir, la veritat és que ens va quedar més entretinguda. A més, l’aparició final de l’Almodóvar, que només coneixia l’Andreu, va ser un puntazo.

D’on et ve aquesta obsessió pel Kanamara Matsuri? Viatjaries a Japó només per assistir-hi?

(Riu) Home, seria fantàstic. Un festival on es venera una polla rosa gegant, i a més els japos que ja fan rissa de per si… seria genial. I pel que fa a la imatge que hi ha al meu blog, va ser màgic, perquè tot i que jo sabia que existia un festival semblant, no coneixia el nom. I un bon dia fent neteja del disc dur vaig trobar la foto de la senyora en una carpeta que tinc que es diu ‘Aberraciones’ on guardo totes les frikades que trobo, i la vaig aprofitar per a la capçalera. I aquets any vaig veure el vídeo d’aquesta festa i em vaig trobar la senyora aquella. Va ser un moment màgic, una autèntica epifania: una senyora que podria ser la meva mare, amb una polla al cap. Japonesos i polles son la suma perfecta de l’humor. Així que si, m’agradaria molt anar-hi.

A l’humor tot val?

Jo crec que si, però has de tenir en compte el mitjà. A la tele no pots dir les mateixes coses que a Twitter. I es poden fer bromes de tot, però a més bèsties, més t’arrisques a que et fotin d’hòsties. Tot fa riure fins que et toquen a tu. Nosaltres hem arribat a rebre cartes de la ‘Asociación de Alopécicos de España’ queixant-se d’un acudit sobre calbs. Que dius: “Hòstia, això als ’60 ho feia l’Arévalo i no passava res!”. Avui tothom té la pell molt fina, tot i que també és cert que jo i d’altres juguem a creuar la línea, juguem amb aquest estupor.

Sóc conscient que fer acudits de Madeleine Mcann és incorrecte, però és una cosa que està allà i si no els faig jo els farà el Jair o els farà un altre. El que si que està clar és que no els pots fer davant dels seus pares o si el tema ha passat el dia abans. Una cosa així ens va passar fa un parell d’estius, quan el Berto duia el programa de Buenafuente, i va passar l’accident d’Spanair. Aquell dia el país estava ensorrat i era difícil fer conya. Doncs us ho podeu creure que al guió hi havia tres acudits d’avions, tots ells pensats el dia abans i no hi vam caure? I el Berto s’els anava trobant al prompter i els evitava com podia. Fins i tot hi havia un moment en que havia de fer un avionet de paper i llançar-lo: si ho arriba a fer, s’haguessin carregat el programa.

Als Estats Units poden ser tot lo burros que vulguem, però allà tothom entén quan una cosa és una broma. ‘Padre de Familia’ és un bon exemple. Aquí no, aquí fas un acudit de calbs i hi ha gent que s’enfada. Doncs jo dic: “Anda ya, calvo de mierda, que hi ha gent amb més problemes que tu!” (riu).

El blog és la vàlvula d’escapament per deixar anar totes les animalades que no et permeten posar als guions?

Si, va començar així. Fa com set o vuit anys que el tinc, abans de ser guionista, i en aquella època hi posava tot el que se m’acudia. Però ara el tinc mig abandonat perquè tot el que se m’acut ho utilitzo per la feina. Ha quedat per als temes mes incorrectes o per les temàtiques que al programa no hi podrien tenir cabuda. Per exemple, jo he fet força broma al blog sobre ‘Chatroulette’, però sóc conscient que a ‘Buenafuente’ no pots treure un senyor vestit de pantera cascant-se-la.

Una de tòpica: què tal és Buenafuente com a jefe? Sigues sincer…

Bé, és de puta mare perquè no actua com a tal. És molt maco. No hi ha una relació diària perquè estem en edificis diferents, però com que te confiança cega en nosaltres, fins i tot les bronques, que no dóna ell directament sinó l’Oriol Jara, que és subdirector, són de bon rotllo: “A veure si ho podem arreglar” o ” El monòleg d’ahir va ser una mica fluix”. Cap queixa, és encantador. Però clar, què he de dir jo! (riu).

Una celebrada frase teva és “Un bon guionista és el que més ràpid respon Frasier quan li pregunten quina és la millor sèrie de la història’. Què té que la faci tant excepcional?

Per mi ‘Frasier’ és la sitcom perfecte. Hi ha sèries que m’agraden molt, com ara ‘How I Met Your Mother’, però ‘Frasier’ és la perfecció de la sitcom clàssica. Amb tres decorats i cinc personatges van durar onze temporades i encara haguessin pogut durar més. I hi ha molt pocs chistes, aquesta és la gràcia. Hi ha moltes situacions, i els personatges són molt bons. Després d’ella es va canviar la forma de fer les sèries, i ningú s’ha atrevit a fer una sitcom clàssica. ‘How I Met Your Mother’ és molt més innovadora, amb més escenaris i càmera a l’espatlla. En canvi ‘Frasier’ és un humor més elevat, gairebé pedant.

I ja que en parlem, una d’obligada: Frasier o Niles?

Una cosa que m’agrada molt de les sitcoms és que sempre hi ha dos personatges en que un és el contrapunt de l’altre. Al ‘Principe de Bel-Air’ tenies Carlton, que era l’antagonista. I a ‘Frasier´’ tens un tio molt pedant i molt cretí… i el seu antagonista és un paio encara més pedant i més cretí i això no s’ha fet gaire. Per mi ‘Frasier’ és Niles, bàsicament. Frasier Crane també és fantàstic, però Niles és millor.

Què creus que té la feina de guionista que a dia d’avui tothom sembla “voler apuntar-s’hi”?

Vols dir? Home, per voler, jo vull ser estrella del rock (riu).  Que tothom vulgui ser-ho…potser si. Jo tinc la potra de currar a Buenafuente i m’ho passo bé, però si em toqués ser guionista de ‘El diario de Patricia’ ja et dic que preferiria esta tallant pollastres a quarts. Tothom vol ser-ho però en el rotllo de ‘estrella del rock’,  però en música també tens el tio que toca el baix amb Bustamante (riu). Però feina n’hi ha, si tothom vol ser-ho, endavant.

Per acabar: què passaria si féssim protagonitzar LOST als guionistes de Buenafuente? Volem que adjudiquis papers…

El que passa es que alguns no els coneixereu, però… (pensa) l’Andreu hauria de ser Locke, però el d’abans, no el dolent (riu). El Berto seria Jack, la Morgade seria Kate… Hurley seria Joan Eloi, que està allà i diu la seva frase graciosa i desprès triga en tornar a aparèixer (riu). La Júlia seria la anciana del risotto, que és el personatge que fa a ‘PostLost’.  A mi m’agradaria ser Desmond, que és el meu personatge preferit.

En Joan Sanz Bartra (Olesa de Montserrat, 1959) pot ser fàcilment reconegut per la seva veu. Diem això perquè la tasca a la que ha dedicat més temps a la seva vida ha estat el doblatge, i la feina que va fer amb el seu principal personatge, l’orgullós Vegeta de ‘Bola de Drac Z’, és encara avui dia recordada a les principals xarxes socials i webs dedicades a la sèrie. A més de parlar d’en Vegeta, cosa inevitable, també ens vam interessar pel seu darrer projecte, la pel·lícula ‘Parla’m d’en Paco’, primer exponent del moviment ‘mumblecore‘ en català i que ha suposat el seu debut com a director i productor.

Actor de doblatge i davant de càmera, guionista, productor, escriptor… què et queda per fer?

Doncs consolidar alguna cosa d’aquestes que em permeti viure dignament (riu). Vas tocant moltes tecles i no és més que donar voltes a la mateixa cosa: transmetre missatges. La diferència entre escriure un llibre i un guió és només el format en el que escrius la història. I amb el doblatge passa el mateix, no deixa de ser transmetre històries.

Com duus això de que tants anys després la gent et segueixi associant a ‘Bola de Drac’? Un honor o ja es comença a fer pesat?

No es fa pesat ni molt menys. Per començar el primer que sento és sorpresa, perquè vaig trobar el ressò que té la meva feina a Internet i per casualitat, després de que una dona em demanés recentment una signatura per al seu fill, molt fan de la sèrie. Vaig començar a investigar i vaig trobar una sèrie de vídeos anomenats “El català d’en Vegeta”, que tenien molts visitants. I em va fer gràcia i en vaig penjar un on explicava qui era jo i donava les gràcies als seguidors, i també va tenir moltes visites. És un orgull.

Molts dels vídeos que comentes es centren en el peculiar vocabulari català que feia servir en Vegeta a la sèrie. Era ‘Bola de Drac’ una eina de normalització lingüística?

Si. Qui em va donar el paper del personatge va ser en Joan Pera, que era el director de doblatge al principi de la sèrie. Després ho va ser en Vicenç Manel Domènech, que ja és mort i que era un gran mestre i havia fet força coses a la televisió. Ell feia d’en Follet Tortuga, i era tot un personatge. Parlava molt bé el català i es mirava molt la llengua que utilitzàvem, no només perquè TV-3 ho exigia sinó perquè tenia molta cura tant del vocabulari com de la pronunciació.

Ja que en parlem… recordes alguna frase o diàleg especialment memorable?

Si, i tant. (Posa la veu d’en Vegeta)  “Sóc un Superguerrer de l’Espai! i aquestes coses que repetia. Era un personatge molt repetitiu, no té massa mèrit perquè sempre deia el mateix: “Jo sóc el millor” “Tu que t’has cregut!” “Ets un sabatot” i coses similars. Menyspreava tothom (riu).

D’on surt el projecte de realitzar ‘Parla’m d’en Paco’?

Més que d’una idea, surt d’una força centrífuga. Per una banda hi ha actors que intenten entrar al món de la faràndula i per l’altra tens una persona com jo que, després de vint anys, intenta que aquesta força no el faci fora. Perquè tot i que en teoria els actors a partir de certa edat han de treballar més, no és així. N’hi ha uns quants que treballen molt i fan teatre i televisió, però la resta… si no t’espaviles, malament. Hem volgut fer una pel·lícula amb poca gent, poc pressupost, sense demanar subvenció i sense dependre de ningú.

Com explicaries què és el moviment mumblecore?

Si t’he de ser sincer, l’he descobert un cop feta la pel·lícula. Jo volia fer una pel·lícula catalana sense complexos, barata però mínimament digna. I algú em va dir que projectes així ja es fan des de fa cinc anys als Estats Units. És un moviment que es basa en aprofitar els recursos, i per tant acaben fent pel·lícules que la gent només xerra (riu). ‘Mumblecore’ ve de ‘mumble‘, de xiuxiueig. Gent xerrant en diverses localitzacions. Pel·lícules fetes amb el mínim però buscant ser decents.

Un cop s’hagi dut a terme la distribució del film. Quins projectes tens entre mans?

Doncs primer portar la pel·lícula a festivals de cinema independent, a veure què passa. I ot i que vaig muntar fa quatre anys una productora, Bonavista S.L. per posar en ordre alguns dels meus projectes, seguiré escrivint guions, com ja he fet per a produccions més grans, per veure si alguna productora els compra. Tinc dues històries més en perspectiva.

Tornant a la sèrie: a què creus que és degut que, a diferència de moltes altres sèries, ‘Bola de Drac’ segueixi amb la mateixa bona salut avui dia que fa vint anys?

És un fenomen que passa cada molt de temps. Sóc coses que una mica s’escapen de la comprensió. Jo, per la part del guió, que és la que més conec, sé que no hi ha cap mecanisme precís per a fer un producte que funcioni a la perfecció. El pots assegurar una mica, però mai al cent per cent. Són coses que passen.

Mantens bona relació amb Marc Zanni tot i passar anys insultant-lo capítol rere capítol?

(Riu) Si, encara mantinc bona relació amb la gent i amb en Marc especialment, parlem de tant en tant. Ell després de ser actor s’ha fet director de doblatge i fins i alguna vegada tot hem treballat junts dirigint ell. És una gran persona i un gran professional.

Què li diries a algú que es vol dedicar al doblatge?

Home, jo li diria que ho deixés córrer. Però clar, jo també ho vaig fer, per tant li diria que si té una gran veu i qualitats com a intèrpret, té possibilitats de tirar endavant. I si té família o amics al món del doblatge, té moltes possibilitats. Si no té dues d’aquestes tres coses, més val que es dediqui a una altra cosa, perquè hi ha molta més oferta que demanda. Jo ho vaig fer durant temps i m’hi vaig guanyar bé la vida durant els ’90 i fins al 2000, però arriba un moment que no sortia a compte.

Què opines del treball de doblatge que es va fer en castellà de Bola de Drac? Entre els aficionats, no hi ha color respecte a la versió catalana…

No sé què va passar. Jo l’he vist en castellà a posteriori, i he conegut les reaccions arrel de comentaris a vídeos de Youtube. També m’he trobat gent castellanoparlant que em deia que es quedava amb la versió catalana, i ja és estrany, tenint compte que els catalans rebem per totes bandes… Jo no trobo que hi hagi una diferència tant espectacular. Potser és que allà s’ho van prendre com una feina més, i nosaltres ens ho vam agafar amb moltes ganes i a més érem un equip molt potent.

Finalment us oferim un petit ‘regal’: un vídeo que en Joan va accedir a dedicar als lectors d’ aquest blog i que de ben segur portarà molts records als més nostàlgics de la sèrie. I és que la feina d’un doblador no es pot escriure, s’ha d’escoltar.

Tot i que encara queda una setmana i mitja de Mundial, ‘La Molesquine’ tanca amb aquesta entrevista, tercera i última, el seu petit cicle de caire futbolístic. La nostra convidada és Mònica Planas (Barcelona, 1975), periodista que actualment combina els seus articles de crítica televisiva ‘Pantalla Planas’ al diari ‘Mundo Deportivo’ amb la seva col·laboració al programa ‘Arucitys’ del canal 8TV. Asseguts a la terrassa d’un bar amb aire snob, segurament l’únic de tot Barcelona que no serveix patates fregides (en el seu lloc el cambrer ens ofereix ‘patates confitades en oli fumat’), parlem amb la Mònica del programa ‘Punto Pelota’, de Sara Carbonero i del Mundial.

Què vas pensar quan vas saber que t’havien escollit per presentar un programa sobre els deu anys de Rac1?

Em va fer molta il·lusió, perquè Rac1 mai m’havia proposat fer res. Era la primera vegada que l’emissora m’oferia directament un projecte, i jo encantada.  Em venia de gust recuperar coses fetes durant aquest temps i tornar a parlar amb companys amb qui et veus cada dia però no reflexiones sobre el mitjà i les coses que ens han passat.

Pocs professionals tenen una trajectòria tant àmplia com la d’Alfons Arús. Què has pogut aprendre d’ell?

No és que n’hagi après, és que encara n’estic aprenent (riu). A l’Alfons li agrada que siguem concrets, i m’esforço en ser-ho, que tinguem un punt de vista definit sobre les coses i una cosa que em diverteix molt, que és discutir. Si hi ha una cosa que m’encanta és quan ell i jo no ens posem d’acord, per molt que en aquests casos sempre perdré jo. És un gran ‘discutidor’ i jo li serveixo d’espàrring. Però això demana un esforç que em diverteix.

Creus que és perillós que ‘Punto Pelota’ sigui un dels programes esportius de referència entre el públic? On  acaba el periodisme i on comença la tertúlia de bar?

‘Punto Pelota’ s’ha convertit en un referent perquè, ara per ara, no hi ha cap altre programa de futbol que faci el que fan ells. Quan acabem de veure un partit de futbol, per masoquisme o per ganes de fotre’ls, anem a buscar allò. I és un espectacle, no una tertúlia. El periodisme demana que una tertúlia reculli molts punts de vista diferents que donin arguments que serveixin a l’espectador per treure conclusions. Allò és sang i fetge. No hi ha bons arguments.

Però en canvi se li ha de donar el mèrit de que amb una sabata i una espardenya, perquè és un programa cutre i amb un pressupost molt limitat, ha sabut captar l’atenció de moltíssima gent. Fins i tot als que no ens agrada de vegades ho mirem per veure què han dit. No és el nostre programa de referència, però han trobat el forat.

Jo crec, però, que poden aparèixer noves opcions que facin tertúlies atrevides sense caure en aquest nivell. És possible, però ningú ho està fent. Després de partits importants, tant del Barça com del Madrid, el que et comenta un company o un veí a l’ascensor és “Vas veure el Punto Pelota?”. Ningú comenta la tertúlia de TV3 o el programa de Canal Plus. Hi ha opcions de fer una alternativa més digna, però sembla que ningú s’hi atreveix.

El periodisme esportiu  femení a la televisió es redueix a Sara Carbonero?

Jo crec que no, que a part d’ella  hi ha molt bones professionals en el periodisme esportiu. El que si que és cert és que hi ha una nova fornada que no només demana bones periodistes sinó que està demanant dones espectaculars (en alguns casos, a costa d’un nivell més baix de capacitat periodística). Però no ho podem negar, la Sara Carbonero és guapíssima. I hi ha gent que s’enganxa a mirar la tele perquè hi surt ella.

I al Mundial ens trobarem amb un dilema: Sara Carbonero a Sud-àfrica generarà molt de morbo: és la periodista de Tele5 que és companya d’un dels futbolistes de la selecció. No sé quin és el paper que farà. És molt difícil, jo em poso en el seu lloc i em costaria. Què expliques? Ets més periodista o més companya? Hi haurà coses que no les podràs explicar. I depèn de quines coses poden passar, li tocarà informar d’elles. A ella li suposarà un equilibri molt difícil.

(El temps va donar la raó a la Mònica. Dues setmanes després d’enregistrar aquesta entrevista, el dia 17 de juny, el diari anglès ‘The Times’ acusava en portada a Sara Carbonero de distreure Iker Casillas i haver provocar la derrota espanyola davant Suïssa. A partir d’aquí,es va crear un enrenou mediàtic al voltant de quin era el paper de la periodista a Sud-àfrica)

De tota maneres no crec que passi només en el periodisme esportiu. Cada vegada a les periodistes que fan pantalla se’ls demana un aspecte més extraordinari. De nivell de portada de revista. Ho veiem a La Sexta o a Cuatro, per exemple. Es demana un nivell de físic a les dones que no es demana als homes. Veurem a la llarga com evoluciona això: si perjudica la qualitat professional o si pel contrari pujaran unes dones periodistes que, a part de ser grans professionals, estaran tremendes.

Què els diries a les periodistes que volen treballar en esports però a les que espanta l’excés de testosterona d’aquest camp?

Crec que tot s’està refinant una mica. El periodisme esportiu ha millorat la seva qualitat i ara hi ha molt bons periodistes esportius homes que no tenen aquest tarannà. Jo les animaria a entrar-hi, perquè és apassionant i divertit. Les que conec, tant a ràdio com a televisió, s’ho passen molt bé, ho fan molt bé i tenen el respecte dels seus companys. No és un àmbit hostil per les dones.

Fas ràdio, televisió i premsa. Amb què t’ho passes millor?

A la ràdio i a la premsa. A la ràdio pel mitjà en si, perquè la dinàmica de treball és la que em fa sentir més segura i amb la que m’ho passo més bé. I premsa pel plaer d’escriure, perquè et permet reflexionar més sobre el que estàs fent.
A la tele m’he trobat bé a l’ ‘Arucitys’, però allà només hi col·laboro. Quan he hagut de treballar a la tele, potser és el que em resulta menys atractiu. M’agrada molt mes mirar-la i reflexionar sobre ella que no pas treballar-hi.

Et reptem a elaborar un onze inicial futbolístic amb professionals amb els que hagis treballat…

Necessitaré un tovalló per a fer aquest onze (n’agafa un de la taula). Un onze ideal de gent amb la que hagi treballat. A veure… (s’ho pensa i comença a apuntar). Bé, no em cap el 4-3-3 (riu). Surten només homes, com pot ser això! (riu) Saps què? Onze és massa, perquè llavors passes a un nivell en què hauries d’incloure més gent…

Va, deixem-ho en Futbol 7…

(Riu) Es que onze són molts! Tenim l’Antoni Bassas, que va ser la primera persona que va confiar en mi quan era becaria i em va donar molta seguretat. En Xavi Bosch perquè és amb qui he après més coses, l’Òscar Dalmau i l’Òscar Andreu perquè han estat els meus companys de feina ideals durant molts anys fins al punt que, quan em vaig plantejar deixar el ‘Problemes Domèstics’, l’argument que em decidia per no fer-ho eren ells i no el programa ni el sou. Hi continuo dinant un cop al mes i parlem una mica de tot. Són dos dels meus millors amics.

L’Alfons Arús perquè m’ha donat la oportunitat  de treballar, em diverteix molt i m’ha servit per reconciliar-me amb la televisió, el Santi Nolla per la oportunitat que em va donar al ‘Mundo Deportivo’ i per la idea de que fes de crítica televisiva, que a mi no se’m havia acudit mai i ara veig que va ser una bona pensada, i finalment l’Eduard Boet perquè  he treballat amb ell i és la prova evident de que rere un bon periodista hi ha una bona persona.

Quanta estona passes a Twitter cada dia?

Deu n’hi do. Quan tinc hores de desplaçament d’un lloc a l’altre que aprofito per twittejar. Potser és una hora al dia, però me la reparteixo de deu minuts en deu minuts. De tant en tant em me’n canso, però al cap de dops o tres dies torno a caure (riu).

Quina creus que serà la final del Mundial de Sud-àfrica?
(S’ho rumia) Diré Argentina-Brasil

El Mundial segueix i ‘La Molesquine’ continua amb el seu petit cicle d’entrevistes futboleres. En aquesta ocasió el nostre convidat és el dibuixant i twitter Àlex Santaló (Barcelona, 1977), autor de les vinyetes que podeu trobar al seu blog GolSud.com. Si es tracta de futbol (o d’humor), l’Àlex és una d’aquelles persones amb les que et podries estar xerrant durant hores i hores. L’entrevista que teniu a continuació és el tast més interessant del que vam parlar amb ell.

Perquè vas escollir Henrik Larsson com a gurú del teu blog?

És una història molt llarga, però ho resumiré. En aquell moment era el meu jugador preferit, i el va fitxar el Barça. I llavors vaig tenir la oportunitat de veure’l jugar cada quinze dies en directe. I un dels primers dibuixos que vaig fer abans de començar amb les vinyetes va ser la dupla Larsson-Ibrahimovic amb la samarreta de la selecció sueca.

Al meu blog parlava de futbol: les meves dèries, tàctiques i chorrades com hi ha en milers de blogs. I llavors vaig començar a fer “Las aventuras de Henrik Larsson”, gags absurds de malentesos amb el suec i el català. I també perquè no és una estrella, així de clar. L’única estrella que m’ha agradat és Henry. La resta no: Messi és un chupón, Eto’o és un egoista, Ronaldinho és un filigranero. En canvi, Larsson és un currant.

Què caracteritza un pintamones 2.0?

Doncs estar-se a fer qualsevol cosa per “amor a l’art”. El blog va començar amb el repte de fer una vinyeta cada dia per demostrar que podia fer un acudit diari, hi hagués noticia o no, per després dur-ho a la premsa. Porto dos anys fent vinyetes cada dia i l’únic diari que s’ha fixat en mi és el ‘GOL’. I aquí estem (riu). És el que deia, fer qualsevol cosa: dissenys de blogs, pàgines web. Un bon exemple és la caricatura de l’equip de ‘La Segona Hora’. Me la van demanar ells, em vaig quedar flipant.

Recordes quant et vas gastar en les entrades de la revenda per anar amb la teva xicota a veure l’Arsenal-West Bromwich el dia que es retirava Dennis Bergkamp?

Si no m’equivoco les dues entrades em van costar uns 350 euros. A això suma-li els bitllets d’avió i el cap de setmana a Londres. 350 de la època, clar. Dels antics euros (riu).

Quins còmics llegies de petit? Sabem que tens passió per Marvel…

Vaig començar amb ‘Mortadelo y Filemón’, que són uns clàssics, fins que arriba un moment que cansa la mateixa història. Es pot aplicar una mica mateix a Marvel: porto llegint-los uns 25 anys i vulguis que no els agafes carinyo.  Són molts anys.

A quin jugador mai dedicaries una samarreta i a quin li faries un monument?

Home, mai… Et diria Guti, però no és cert, perquè li tinc molt de carinyo. Va, Cristiano Ronaldo. I mira que en vendria eh? I sobre el monument, et podria dir Larsson, Henry o Abelardo. Són els meus referents. És difícil dir-ne només un. Com ja he comentat, sóc més de jugadors d’equip, així que faria un monument a un equip: el Barça 08/09.

T’ho vas pensar gaire abans d’acceptar l’encàrrec del Jair Domínguez de fer-li el disseny de la seva web?

Crec que li vaig dir que si abans de que m’ho proposés. I a més,  el dir-li que si a la web ens ha portat a fer altres coses junts. Va ser una decisió encertada.

Una de dibuixants: Caye de l’’Sport’ o Kap del ‘Mundo Deportivo’?

(Ni s’ho pensa) Kap. Evidentment. L’altre no sap dibuixar. Quan vaig començar a fer vinyetes, l’única opció que em plantejava era l”Sport’, perquè si jo fos directiu del ‘Mundo Deportivo’ no deixaria escapar Kap. En canvi, a Caye li treus els plastidecors i res. M’estic fent amics aquí eh? (riu).

Que ets culé resulta més que evident, però…tens segon equip?

Si, i tant. De la Lliga espanyola no, sóc del Barça. Puc simpatitzar amb altres equips, però no. Tinc un equip a cada lliga per dir-ho així. A Anglaterra tinc l’Arsenal (treu les claus de casa amb un clauer de l’escut de l’Arsenal), a Itàlia tinc la Juve, de França podria dir l’Auxerre. El de fa uns quants anys, no el d’ara.

I d’Alemanya, malgrat la broma del Bayern abans de la final de la Champions, no negaré que m’agrada el Werder Bremen. Però també el Bayern, que té defenestrats com Van Gaal o Van Bommel que m’encanten.

A qui animes aquest Mundial?

Tenint en compte que no s’ha classificat Suècia, Croàcia ni la República Txeca, em toca anar amb Anglaterra. Em vaig decantar quan vaig anar a la ‘Futbolmania’, aquella botiga per a frikis de futbol, i vaig veure la samarreta Umbro vermella de la selecció anglesa. Me la vaig comprar i vaig tenir clar que tocava anar amb Anglaterra.

Per a l’Eurocopa em vaig patejar totes els botigues de Santa Coloma buscant una samarreta de la selecció sueca. I quan va arribar l’Espanya-Suècia era l’únic tio del bar vestit de groc.  I vaig celebrar el gol suec (riu). Que va ser d’Ibra, per cert.  Ho vaig fer perquè m’agraden aquestes seleccions, que aquí ningú va amb elles. També perque llavors Espanya em feia molta ràbia. Ara vulguis o no t’ha d’agradar perquè la meitat són del Barça. I juguen com el Barça. Però clar, segueix sent la selecció espanyola…i no.

Què creus que fa que el món del futbol sigui un filó tant perfecte per als humoristes?

Perquè està ple de pallassos (riu). Seriosament, perquè aixeca tantes passions que dóna carn per treballar. I perquè és dia a dia. Si el futbol aquí es visqués com es viu a Bèlgica, on tenen un únic diari que parla d’esports, la veritat és que no. Però aquí, entre la foto de Ibra i Piqué, declaracions de Laporta… Cada dia hi ha notícies. Dóna marge per fer el que vulguis: humor, tertúlia,…

I desprès tens el tema d’aquest “humor català”, de coses que aquí fan gràcia i a fora no. A nosaltres ens va bé, perquè ens permet ficar-nos amb el Madrid, cosa normal perquè ho fem des d’aquí, i també ens fiquem amb el Barça perquè ens agrada torturar-nos i ser autocrítics. En canvi a Madrid no podrien fer humor en contra del Madrid perquè s’aixecarien les mes altes instancies.

Comencem aquest petit cicle d’entrevistes amb un lleuger aire de futbol parlant amb en Xavi Valls (Barcelona, 1961), presentador del programa ‘EsportClub’ a TV3 i un dels principals responsables d’Esports de la cadena. Mentre es pren un petit respir de la feina que té avui per al programa, xerrem amb ell en un petit despatx, aliens als moviments del departament d’Esports de TV3, que tenim a pocs metres. Com no podia ser d’altre manera, precisament els esports, i molt especialment el futbol, van ser un dels protagonistes de la nostra entrevista.

Què et deien a casa quan de petit ja afirmaves que volies ser periodista?

No ho veien bé ni malament. Ja de ben petit fabricava revistes a casa, enganxant fotos i deia que volia ser-ho. Però el veritable cuc del periodisme em va venir escoltant cada nit en José Maria Garcia, que aquella època era un periodista punter.

Quins records et queden de la teva etapa com a entrenador de bàsquet infantil?

I com ho sabeu que jo era entrenador de bàsquet? (riu) Doncs molt bona. Jo era jugador de bàsquet a La Salle, en la època en que tenien uns equips molt bons, i ho vaig haver de deixar pels dolors d’esquena. I llavors em vaig dedicar a entrenar nens durant dos o tres anys. Va ser una època fantàstica i em va saber molt greu haver de deixar-ho per anar a la mili.

Els teus companys Xavi Torres i ‘Pichi’ Alonso tenen dobles al ‘Crackòvia’, però tu encara no. Els tens enveja o és un alleujament?

Home, em faria gràcia. El meu fill em diu sovint “A veure quan t’imiten al Crackòvia!”. En té més ganes ell que jo (riu). I mira que et treuen la caricatura i llavors te n’adones de coses que tu mateix no et veies i se’n enfoten… però em faria gràcia. Tot i que jo reconec que no tinc cap tret característic per a poder imitar, però ells són tant bons que segur que si s’hi posen n’enganxen algun.

Ha estat a l’Everest, al Paris Dakar…sembla que t’agraden els reptes d’aventura!

Si, no em puc queixar. He pogut fer el Paris-Dakar i a més va ser una edició que no anava fins a Dakar sinó fins a Ciutat del Cap. És a dir, creuava tota l’Àfrica, una cosa que no s’ha tornat a fer i que va ser increïble. I estar a l’Everest també va ser impressionant. Realment he estat afortunat d’haver pogut cobrir coses així.

Com valoraries aquesta primera temporada de l’Esport Club?

Molt bona. És un sol programa però amb dos formats molt diferents, perquè fem tant l’embolcall dels partits de Champions i de Lliga entre setmana, com el dia a dia, en que has de fer mitja hora de programa i t’ho has de treballar molt més.

És una franja molt competitiva, totes les cadenes estan fent productes i segurament més destinats al tipus de públic que en aquell moment hi ha casa. Nosaltres tenim la dificultat de que el públic d’esports normalment s’incorpora una mica més tard , quan arriba de la fena. Però amb tot, els resultats d’aquesta primera temporada han estat francament molt bons.

Sou conscients que, cada cop més, a les seccions d’esports de les televisions se les mira amb lupa per veure quins “colors” porten?

És molt cert. Però d’altra banda, cada cop hi ha una tendència més gran a que els periodistes d’arreu puguin expressar sense complexes quin és el seu equip. I això està intentant demostrar que es pot exercir la feina periodística esportiva expressant clarament els teus colors i sense que això tregui credibilitat a la teva tasca.

Quants cops t’ha parlat el “Pichi” del seu Hat-trick contra el Goteborg? Ell defensa que no ho explica mai…

(Riu)  I és cert, ell no en parla mai. Això ho ha provocat la caricatura del ‘Crackòvia’. El que si és cert és que des de que va entrar en aquesta casa, nosaltres aprofitem qualsevol excusa per vendre el nostre comentarista, i quina millor que recordar la seva pàgina més gloriosa com a jugador del Barça. Però ell per si sol no t’ho recorda mai.

Ens pots avançar res sobre el canal Esport 3 que llançarà TV3 l’any vinent?

Aquí tenim molt producte esportiu de transmissió que no li estem donant sortida perquè no tenim una plataforma adient per fer-ho. El nou canal ho serà. La idea és que a la franja de ‘prime time‘ tinguem bones transmissions de futbol i bàsquet així com també programes competitius. L’objectiu és que l’Esport Club s’emeti de forma simultània dins de l’Esport3 i que es converteixi en l’informatiu de referència del canal.

A la nit es vol fer una tertúlia esportiva, com ja fan alguns canals de TDT i pel matí volem fer una cosa que ja fa temps que fan alguns canals d’Estats Units, amb continguts pensats per a la gent que aquella hora és a casa, com les mestresses de casa. Per exemple, programes de fitness i de gimnàstica a casa, on podem fer connexions en directe amb responsables de centres de fitness de Barcelona, que aconsellin com fer els exercicis… Hi ha moltes idees per a fer de l’Esport3 un canal atractiu i per a tots els públics.

Per acabar… vaticina’ns una final pel Mundial de Sud-àfrica

Crec que Argentina fracassarà. Mai farà res amb Maradona com a entrenador. Els italians sempre estan allà. Crec que Espanya pot guanyar aquest Mundial, perquè és qui té millor equip i qui juga millor. Per cert, si guanya el Mundial, podem dir que no l’ha guanyat Espanya sinó el Barça reforçat amb Casillas, Sergio Ramos i poc més. Així que diré un Espanya-Itàlia.