El teu blog d'entrevistes

Ilustrador, guionista, empresari i per damunt de tot fan, no és arriscat firmat que Cels Piñol (Barcelona, 1970) és un dels autors més nerds d’aquest país. Pare de la saga ‘FanHunter’, sobre la qual ha publicat un gran nombre de còmics, jocs i novel·les, en Cels ens va rebre al seu despatx per a conversar d’allò que tant a ell com a nosaltres més ens agrada: el que els seus personatges anomenen subcultura.

Redacció i fotografies: Edgar Ballarín i Noelia Navarro

Que li diries a una persona que et diu que entèn totes i cada una de les referències subculturals de FanHunter?

Que s’assembla massa a mi (riu) i que no és una persona normal. I m’acabes d’agafar un parell de dies després de que m’hagi fet aquesta mateixa reflexió amb el llibre ‘L’any de la plaga’ d’en Marc Pastor. Jo el conec per les xarxes socials i per amics comuns, i m’estava llegint el llibre i estava pillant totes i cada una de les referències que posava. Jo mateix m’estava espantant i tot. És un metallenguatge tant el·laborat i tant ben integrat dins de la novel·la que m’he quedat al·lucinat. Així que crec que ja t’he contestat (riu).

Digues, si pots, la teva pel·lícula, el teu llibre, el teu autor de còmic i el teu videjoc preferits

Comencem. De llibre, tot i que és un tòpic, he de dir ‘It’ de Stephen King. És el llibre que més por m’ha fet, amb el que més bé m’ho he passat,  em va donar un estiu de lectura meravellós i de tant en tant l’agafo per inspirar-me. De pel·lícula diré “Tiburón”. La veig un cop l’any. És una pel·lícula que està molt ben equil·librada, amb grans frases, interacció amb els personatges… és una obra mestra.

De còmic diré dos tòpics, si m’ho permeteu: un és el Batman Dark Knight de Frank Miller i l’altre ésl”Spiderman’del John Romita Sr. I potser afegiria  el ‘Superman Vs Mohammed Ali’ del Neil Adams, que precisament aquest any DC reedita en dues versions. No em puc quedar només amb un! (riu). I de videojoc, sense cap dubte, el ‘Sudden Strike’. He envaït tantes vegades Europa, lluitant en tots els bàndols….És el que més m’agrada i encara ara hi segueixo totalment enganxat.

En una vinyeta de ‘FanHunter’ vas fer explotar el Camp Nou i entre els herois de la saga hi havia un mutant fubolista anomenat Hierro. N’hem de treure alguna conclusió futbolística?

(Riu) Ni molt menys. Sóc més dels Lakers que del Barça. Allò va ser una venjança, perque em vaig carregar el Bernabeu primer. Recordeu que vaig fer cremar Madrid, que era ‘Zona Libre’ on aguantava la Resistencia. Tenim uns ‘piques’ amb la botiga Akira Comics de Madrid, que són molt agradables i bona gent però també molt madridistes. I va haver una mica d’enganxada quan vaig fer una signatura allà i van insistir molt en que fes un personatge per a FanHunter i també criticaven el Barça fins que vaig dir “Mira que hago explotar el Bernabeu eh?”. No s’ho van creure…. i tres mesos després sortia el còmic amb Madrid explotant. I quan es va produïr la primera batalla a Barcelona el Camp Nou n’havia de sortir una mica perjudicat per equilibrar les forçes.

Creus que el Papa Alejo seria millor polític que qualsevol dels que es van presentar a les recents eleccions catalanes?

Alejo Cuervo arreglaria el món. Literalment. Totes les injusticies que veiem les arreglaria d’una sola vegada, planificant des del sentit comú, cosa que si fessin d’ altres governants moltes de les coses que passen no succeïrien.

Un dubte existencial que tenim: l’estic de Cels Piñol no concebeix les dones amb pits petits. Ets una mica Robert Crumb en aquest sentit?

És de Richard Corben. He crescut amb ell. I el senyor Corben les fa totes molt… exhuberants. Hi havia unes imatges de ‘Pilgor the Plunderer‘ que em van impactar molt, perque aquelles dones eren molt espectaculars, i jo havia de començar a copiar una anatomia diferent a la dels còmics de super-herois. I em van anar caient les seves obres i des de llavors que les faig una mica més exhuberants. Va ser més tard que vaig descobrir a Russ Meyer (riu).

Quan es triga a dibuixar un ‘narizón’?

Digne digne? Doncs… per dibuixar un narizón “completet” potser es triga 3-4 minuts i entintar-lo uns 10 minuts més. Després afegir altres detalls ja pot portar més temps. Es fan molt de pressa, tot i que el rècord el té Sergio Aragonés (riu).

Has rebut critiques o comentris negatius de fans teus pel fet d’haver fet recentment vinyetes d’humor politic?

M’he espantat perque ara tinc força més amics a Facebook que abans de ficar-me en política. No hi ha hagut ni una sola baixada. És a dir, la gent entèn que jo milito en un partit, que tinc una determinada ideologia i ho accepta totalment, com jo accepto que qualsevol dibuixant nord-americà sigui demòcrata o republicà.

És una cosa que en arribar a la quarantena d’anys volia provar què tal era i també perque volia saber si era millor, pitjor o diferent que ‘Al Ala Oeste de la Casa Blanca’ i m’he trobat amb un món apassionat on una persona dedicada pot fer moltíssima feina.

S’ha plantejat mai la idea d’editar ‘FanHunter’ en català o t’has topat amb la resposta de sempre de “No hi ha mercat”?

És el que intentava fer a Planeta durant tots aquests anys i no va poder ser perque no ho veien. Encara que es venia moltissim no ho veien. Havia arribat a pensar a fer-les bilingües. I si que hi ha mercat, perque tens les llibreries especialitzades i si tu saps dirigir les persones cap a un producte i on poden comprar-lo, el català està tant normalitzat com qualsevol altra llengua. Bona mostra són la gran quantitat de sèries manga que han sortit publicades en català i han triomfat, com ara Bola de Drac o Naruto.

M’havia quedat amb l’espina i gràcies a certa militància política m’han donat la oportunitat de publicar en català encara que sigui a Internet. Tenia la il·lusió de veure com “sonavem” els meus nariguts en català.

Si t’haguessis de quedar amb un sol dels teus personatges, qui triaries?

(S’ho pensa) Crec que de tots ells em quedaria amb Ridli Scott. És un personatge que té molt a veure amb mi per la forma en que porta les estratègies, la seva manera de veure la èpica o la seva resistència davant de situacions límit on està en inferioritat de condicions, que són coses que jo admiro i per aixó l’he creat així. Té aquest toc pseudo-militar i a mi la figura del guerrer vocacional, no del guerrer que mata per esport sinó perque ha de lluitar per defensar-se, m’agrada molt.

Quan va ser el moment de decidir els noms de les teves dues filles vas tenir alguna discussió amb la teva dona per voler noms freaks?

En algun moment de debilitat penses que cal fer un homenatge a totes les coses que t’agraden però sé separar perfectament, i això molta gent no ho entèn, la vida “normal” per així dir-ho, de la part ‘freak’, que resta amagada gran part del dia.