El teu blog d'entrevistes

Redacció i Fotografies: Edgar Ballarín i Noelia Navarro

Company de programa i de nom del convidat amb qui vam arrencar aquest blog, de l’Òscar Andreu (Terrassa 1975) que és un home enganxat a un micròfon. Ja sigui al programa  ‘La Competència’ de Rac1, on a més de presentar s’encarrega de donar vida a en Jean Paul Desgrava i en Mohammed Jordi, dos dels personatges insígnia del programa, com damunt dels escenaris com a cantant del grup ‘La Banda Municipal del Polo Norte’. Per uns minuts vam fer que l’Òscar canviés el micròfon per una ampolla d’aigua i poder xerrar tranquil·lament amb ell d’anys sabàtics, guionistes amb cognoms curiosos i de Belén Esteban.

Quina és la ultima vegada que algú t’ha dit Oscar Dalmau?

La última vegada va ser… bé, avui m’han dit Oriol (riu). I la setmana passada en un restaurant que hi ha aquí a prop, del qual no diré el nom, em van preguntar com anava la temporada i em van felicitar dient “et veiem cada dia pel Rac1″ i un cambrer li va dir a l’altre: “¿Conoces a este? Pues es Òscar Dalmau“. Jo evidentment no vaig tenir collons de dir que era l’altre Òscar i vaig seguir amb aquesta mentida.

Cal dir que era el mateix restaurant on fa un any vaig anar amb 7 col·legues més i va sortir l’amo del local per saludar-nos, ens va donar la mà i deia “Este tío viene siempre aquí, es como de la casa“. I en acabat em diu “¿Que te pongo Luis, unas olivas?” (riu).

D’on surt la idea de dotar al Pol Nord d’ una Banda Municipal propia?

La banda surt…. jo fa gairebé 15 anys que toco música amb el Juanpe González, que és el guitarrista de la banda i el meu amic de l’ànima. Ja teníem un grup a Terrassa que desprès es va desfer i en venir a Barcelona em va proposar fer una altra banda. I ell té cançons molt bones i ho vam tirar endavant.

Però se’ns va escapar de les mans i érem molts, com una veritable Banda Municipal. I vam pensar en buscar algun lloc que no tingui un conjunt així, que no remeti a cap estament administratiu. I vam dir el Pol Nord. Jo volia el Pol Sud, però allà et baixa la sang al cap, com ja sabreu, i s’ha d’anar molt amb compte (riu).

Com prova de moment la nova temporada? Quines sensacions teniu?

Doncs una mica com la primera. Al principi, com passa sempre, faltava engreixar la màquina. Després d’un estiu de vacances, perquè nosaltres quan fem vacances fem vacances, no pensem gaire en la feina, sinó entres en una dinàmica absurda on tot és feina i ja no saps què es cada cosa. Doncs de moment molt bé la segona temporada. Quina era la pregunta? (riu) Pel que fa a les sensacions, doncs ja notem que hem agafat velocitat de creuer, que hi ha petites novetats i que la cosa encara té vida. Si m’ho preguntes d’aquí un mes o dos quan ens hagin fet fora, doncs potser hauré canviat d’opinió.

En Jean Paul realment desgrava? Si és així, quan exactament?

Desgrava entre un 10 i un 30%. Es per això que el tenim i perquè sospitem, tot i que ell no ens ho ha acabat de confirmar, que podria estar molt ben relacionat amb una persona que té molt de poder al Grup Godó. No podem dir res més de moment, però és possible que s’acabi sabent al final de la segona temporada. És com ‘Lost’ però sense avions ni morts.

Què us està permetent fer l’any sabàtic que us heu pres tu i l’Òscar Dalmau  com a guionistes de televisió?

Anem més alliberats de temps, tant alliberats que tenim temps de buscar maneres de complicar-nos la vida. Tenim el temps suficient com per buscar-nos un merder gran, i és el que estem fent. Una cosa gran que és possible que acabi amb les nostres vides.

Som molts els que ens hem fixat que a l’equip de guionistes del ‘Polònia’ i el ‘Crackòvia’ ha aparegut un nou nom: Manel Nofuentes. En Quim Morales ja va confirmar que no era inventat, així que et preguntem… creus que és una ironia del destí?

No, no crec que Déu estigui preocupat en questes nimietats. Si no m’equivoco el Nofuentes escrivia per ‘Aída’ o per ‘Siete Vidas’ ara no recordo exactament, i una nit de diumenge el vaig llegir als crèdits i pensava que ja aleshores era una broma dels guionistes de Madrid. Però recentment he descobert que és una persona que té dues cames, dos braços i molt de talent i que es diu Manel Nofuentes.

Quants cops us han dit que ‘La Competència’ terrateja?

‘La Competència’ terrateja, gomaespumeja, alfonsaruseja,ortegueja (de Juan Carlos Ortega)… No ens preocupa, son els referents. N’hi ha molts i tenim molt de respecte per tota aquesta gent que ha fet ràdio d’humor abans que nosaltres. Hem fet les nostres aportacions però respectem molt aquests referents.

Quina virtut admires de l’Òscar Dalmau i quin defecte no li suportes?

La virtut que admiro és la serenitat. És un senyor, anirà bé aquí, al Cel si es que hi va o bé a l’Infern. I el que no suporto és el pelazo. El té molt ben cuidat i penso que és molt possible que en deu o dotze anys comenci a enyorar-lo. A més,vam compartir pis durant tres anys i he de dir que a més és una persona molt neta i que tot i tenir pelazo no em deixava embussada la dutxa.

Qui t’enduries a una illa deserta: en Jean Paul, en Mohammed Jordi, en Justo Molinero…?

Aquesta me l’hauria de preparar. Suposo que una bomba d’hidrogen, per fer-ho esclatar tot. Emportar-me algú a una illa deserta i tenint en compte que sóc heterosexual… no m’heu ofert cap possibilitat que sigui una noia o algú amb qui poder-me reproduïr! (riu). D’aquests tres, en Jean Paul, perquè el tindria treballant per mi vint-i-quatre hores al dia. Però si puc escollir, jo em quedo aquí i els envio als tres a la illa.

Fa poc s’ha parlat de la creació d’un partit polític liderat per Belén Esteban.  Creus que seria rival per a una possible entrada en política d’en Mohammed Jordi?

Des del meu punt de vista, en Mohammed està per damunt de tota la política actual, però no de Belén Esteban. Primer estaria Belén Esteban, després estaria Déu, que és el seu novio, i a continuació ell. Potser el que tenen en comú és que tant la Esteban com en Mohammed són personatges de ficció.

Què o qui creus que se’ns pixa a la boca?

La incompetència se’ns pixa a la boca diàriament. Cada dos minuts, dos minuts i mig, i fins i tot de vegades no ens n’adonem i ja se’ns ha pixat a la boca. I els cretins. Hi ha una banda de cretins que gaudeixen pixant-se a la nostra boca, llavors la nostra opció és obrir o no obrir, empassar o no empassar, digerir o no digerir.

També podem acabar fent aquest circuit tancat que seria que se’ns pixen i després nosaltres pixem als altres, un circuit molt viciós i ara que hi penso, molt fastigós. Així que el consell seria: no us pixeu a la boca els uns als altres, a no ser que sigui per qüestió de plaer i parafílies vàries.