El teu blog d'entrevistes

Redacció i Fotografies: Edgar Ballarín i Noelia Navarro

Una petita cafeteria de Sant Andreu va ser el lloc triat per en Marc Pastor (Barcelona, 1977) de cara a la nostra trobada. Bloguer i criminòleg al mateix temps, en Marc és conegut sobretot com a escriptor, especialment gràcies a l’Enriqueta Martí, més coneguda com a la “Vampira del carrer Ponent” i protagonista del llibre ‘La mala dona’ amb el que el nostre entrevistat va ser guardonat amb el premi Crims de Tinta l’any 2008. Precisament els crims van ser un dels eixos de la nostra xerrada, tot i que també va quedar temps per parlar de dues de les seves altres passions: el cinema i la televisió.

Ser criminòleg et cura d’espants o te’n crea de nous?

(S’ho pensa) No, ser criminòleg no influeix en res. Vaig estudiar criminologia fa deus anys i em va servir per conèixer moltes teories sobre com és l’ésser humà. Però desprès quan tractes de veritat amb delinqüència, amb tot aquest món, te n’adones que tot allò només son teories. Per tant no et cura d’espants ni em té espantat: només és un principi.

Has tingut malsons amb la vampira del carrer Ponent?

No, cap. Ni un. Amb la següent novel·la si (riu), però amb la vampira no. Fa poc estava escrivint una escena de terror per al proper llibre i vaig tenir un malson relacionat amb la novel·la: però heavy eh? Dels que fa anys que no tenia. I quan em vaig despertar vaig dir: ja tinc un capítol. Vaig començar a escriure, i és un dels capítols dels quals estic més satisfet.

Enriqueta Martí seria la versió catalana de Jack l’Esbudellador o més aviat de Sweeney Todd?

Per mi l’Enriqueta de debò, la de carn i ossos, no m’interessa tant com la llegenda que hi ha al seu voltant. Jack l’Esbudellador evidentment era un assassí que va matar cinc prostitutes, amb tot ala figura mitològica que hi ha al voltant… i l’Enriqueta no deixa de ser una assassina qualsevol, una mindundi. Una dona sense escrúpols, que vivia en la misèria tant moral com física. A mi el que m’interessa és la llegenda de la vampira, el que ha donat: en com aquest personatge de carn i ossos s’ha convertit en una espècie d’home del sac, de llegenda negra de Barcelona. Això és el que m’agrada.

Ara que parlem de llegendes negres, hi ha ciutats, com per exemple Londres, que han sabut explotar molt bé aquest passat fosc i tenebrós que tenen. No creus que Barcelona, amb el bagatge que tu li coneixes, també ho hauria de mostrar?

Si, a i a mi m’encantaria. I a la gent cada vegada li interessa més això. Jo crec que el que ha passat en els últims cent anys ha quedat amagat. En aquesta ciutat hem viscut un segle vint de merda: una Guerra Civil, una postguerra, una dictadura… ja teníem prou misèries com per anar buscant personatges de crims.  I jo crec que ara, que estem en una època més tranquil·la en aquest sentit, podem plantejar-nos ja buscar en el passat aquesta figura negra que fins ara preferíem no treure perquè ja ho passàvem prou malament. Aquesta mitologia s’està rescatant ara.

Que sents quant passes per davant del carrer Joaquim Costa o pel carrer de Picalquers?

Diria que m’estic tornant paranoic. Hi he passat moltíssimes vegades, la dona que viu en aquell pis ja deu dir “El de la barba ja torna a estar aquí”. Perquè he passat tantes vegades i he parlat tantes vegades que…em deu tenir mania! (riu) Però realment és impactant pensar en aquells escenaris. Igual que els anglesos quan passen per Whitechapel se’n recorden de l’Esbudellador, aquí, si realment coneixes la història d’aquell edifici en aparença normal i corrent, si que penses: és esgarrifós.

Que li diries a algú que te com a imatge de la criminologia a Grissom de CSI?

Que se’n oblidi, que apagui la tele (riu). És el que he dit abans: la criminalogia és més de teories. El CSI seria més aviat criminalistica, i tot i així la podríem anomenar criminalistica-ficció. Son paparruchades: sobre una mínima base teòrica, que si que pot existir, hi ha ficció que no deixa de ser una tonteria. La criminologia es basa més aviat en les teories psicològiques, sociològiques, de medicina legal, legislació… És un compendi.

Fa temps que no em passo per la Facultat per n’estic segur que hi ha molta gent de primer enganyada. I desprès la sortida laboral és molt escassa. La gent entra per l’espectacle i desprès veu que el Dret Processal no és divertit.

Quin és el teu escriptor més admirat… i el que més detestes?

El més admirat… Richard Matheson. I a més l’he anat apreciant amb el temps. M’agrada per la seva imaginació, és brutal. A més d’escriptor, és el guionista de la majoria d’episodis de  ‘La dimensió desconeguda’. I això que hi té llibres que no m’agraden, però l’home té una imaginació bestial. M’agrada perquè és molt visual, una cosa que jo aprecio molt en els escriptors, i sempre em sorprèn. I d’escriptor que detesti no en tinc cap. Va a ratxes, i és més per llibres que no pas per escriptors. Per exemple Juan Manuel de Prada em fa molta mandra llegir-lo. No tinc res en contra d’ell, però el seu estil em fa mandra.

Quin futur té la novel·la negra?

Jo crec que molt bo. Ara està de moda, i potser d’aquí un any ningú la recorda. Pensem que fa un parell o tres d’anys el que es portava era la novel·la històrica. Això va canviant. Però la novel·la negra sempre hi ha estat, la primera novel·la moderna, pràcticament, era negra. Sempre n’hi ha, de vegades més desprestigiada i de vegades no tant, però jo crec que té un futur esplèndid perquè, tot i les seves ratxes, no desapareixerà mai.

I per acabar una pregunta clàssica ja: digan’s el teu final per Lost

El meu final és una munió de fans cremant la casa del J.J Abrams (riu) Ara de debò, vols que et digui la meva teoria? Quina era, espera…l’he canviat tantes vegades! (riu) És massa llarga per a l’entrevista. La veritat és que em limito a gaudir del viatge i no m’importa la meta. Si et fas moltes il·lusions, les decepcions són més grans: això ho vaig aprendre veient la quarta part d’ ‘Indiana Jones’ (riu).