Feeds:
Entrades
Comentaris

Ilustrador, guionista, empresari i per damunt de tot fan, no és arriscat firmat que Cels Piñol (Barcelona, 1970) és un dels autors més nerds d’aquest país. Pare de la saga ‘FanHunter’, sobre la qual ha publicat un gran nombre de còmics, jocs i novel·les, en Cels ens va rebre al seu despatx per a conversar d’allò que tant a ell com a nosaltres més ens agrada: el que els seus personatges anomenen subcultura.

Redacció i fotografies: Edgar Ballarín i Noelia Navarro

Que li diries a una persona que et diu que entèn totes i cada una de les referències subculturals de FanHunter?

Que s’assembla massa a mi (riu) i que no és una persona normal. I m’acabes d’agafar un parell de dies després de que m’hagi fet aquesta mateixa reflexió amb el llibre ‘L’any de la plaga’ d’en Marc Pastor. Jo el conec per les xarxes socials i per amics comuns, i m’estava llegint el llibre i estava pillant totes i cada una de les referències que posava. Jo mateix m’estava espantant i tot. És un metallenguatge tant el·laborat i tant ben integrat dins de la novel·la que m’he quedat al·lucinat. Així que crec que ja t’he contestat (riu).

Digues, si pots, la teva pel·lícula, el teu llibre, el teu autor de còmic i el teu videjoc preferits

Comencem. De llibre, tot i que és un tòpic, he de dir ‘It’ de Stephen King. És el llibre que més por m’ha fet, amb el que més bé m’ho he passat,  em va donar un estiu de lectura meravellós i de tant en tant l’agafo per inspirar-me. De pel·lícula diré “Tiburón”. La veig un cop l’any. És una pel·lícula que està molt ben equil·librada, amb grans frases, interacció amb els personatges… és una obra mestra.

De còmic diré dos tòpics, si m’ho permeteu: un és el Batman Dark Knight de Frank Miller i l’altre ésl”Spiderman’del John Romita Sr. I potser afegiria  el ‘Superman Vs Mohammed Ali’ del Neil Adams, que precisament aquest any DC reedita en dues versions. No em puc quedar només amb un! (riu). I de videojoc, sense cap dubte, el ‘Sudden Strike’. He envaït tantes vegades Europa, lluitant en tots els bàndols….És el que més m’agrada i encara ara hi segueixo totalment enganxat.

En una vinyeta de ‘FanHunter’ vas fer explotar el Camp Nou i entre els herois de la saga hi havia un mutant fubolista anomenat Hierro. N’hem de treure alguna conclusió futbolística?

(Riu) Ni molt menys. Sóc més dels Lakers que del Barça. Allò va ser una venjança, perque em vaig carregar el Bernabeu primer. Recordeu que vaig fer cremar Madrid, que era ‘Zona Libre’ on aguantava la Resistencia. Tenim uns ‘piques’ amb la botiga Akira Comics de Madrid, que són molt agradables i bona gent però també molt madridistes. I va haver una mica d’enganxada quan vaig fer una signatura allà i van insistir molt en que fes un personatge per a FanHunter i també criticaven el Barça fins que vaig dir “Mira que hago explotar el Bernabeu eh?”. No s’ho van creure…. i tres mesos després sortia el còmic amb Madrid explotant. I quan es va produïr la primera batalla a Barcelona el Camp Nou n’havia de sortir una mica perjudicat per equilibrar les forçes.

Creus que el Papa Alejo seria millor polític que qualsevol dels que es van presentar a les recents eleccions catalanes?

Alejo Cuervo arreglaria el món. Literalment. Totes les injusticies que veiem les arreglaria d’una sola vegada, planificant des del sentit comú, cosa que si fessin d’ altres governants moltes de les coses que passen no succeïrien.

Un dubte existencial que tenim: l’estic de Cels Piñol no concebeix les dones amb pits petits. Ets una mica Robert Crumb en aquest sentit?

És de Richard Corben. He crescut amb ell. I el senyor Corben les fa totes molt… exhuberants. Hi havia unes imatges de ‘Pilgor the Plunderer‘ que em van impactar molt, perque aquelles dones eren molt espectaculars, i jo havia de començar a copiar una anatomia diferent a la dels còmics de super-herois. I em van anar caient les seves obres i des de llavors que les faig una mica més exhuberants. Va ser més tard que vaig descobrir a Russ Meyer (riu).

Quan es triga a dibuixar un ‘narizón’?

Digne digne? Doncs… per dibuixar un narizón “completet” potser es triga 3-4 minuts i entintar-lo uns 10 minuts més. Després afegir altres detalls ja pot portar més temps. Es fan molt de pressa, tot i que el rècord el té Sergio Aragonés (riu).

Has rebut critiques o comentris negatius de fans teus pel fet d’haver fet recentment vinyetes d’humor politic?

M’he espantat perque ara tinc força més amics a Facebook que abans de ficar-me en política. No hi ha hagut ni una sola baixada. És a dir, la gent entèn que jo milito en un partit, que tinc una determinada ideologia i ho accepta totalment, com jo accepto que qualsevol dibuixant nord-americà sigui demòcrata o republicà.

És una cosa que en arribar a la quarantena d’anys volia provar què tal era i també perque volia saber si era millor, pitjor o diferent que ‘Al Ala Oeste de la Casa Blanca’ i m’he trobat amb un món apassionat on una persona dedicada pot fer moltíssima feina.

S’ha plantejat mai la idea d’editar ‘FanHunter’ en català o t’has topat amb la resposta de sempre de “No hi ha mercat”?

És el que intentava fer a Planeta durant tots aquests anys i no va poder ser perque no ho veien. Encara que es venia moltissim no ho veien. Havia arribat a pensar a fer-les bilingües. I si que hi ha mercat, perque tens les llibreries especialitzades i si tu saps dirigir les persones cap a un producte i on poden comprar-lo, el català està tant normalitzat com qualsevol altra llengua. Bona mostra són la gran quantitat de sèries manga que han sortit publicades en català i han triomfat, com ara Bola de Drac o Naruto.

M’havia quedat amb l’espina i gràcies a certa militància política m’han donat la oportunitat de publicar en català encara que sigui a Internet. Tenia la il·lusió de veure com “sonavem” els meus nariguts en català.

Si t’haguessis de quedar amb un sol dels teus personatges, qui triaries?

(S’ho pensa) Crec que de tots ells em quedaria amb Ridli Scott. És un personatge que té molt a veure amb mi per la forma en que porta les estratègies, la seva manera de veure la èpica o la seva resistència davant de situacions límit on està en inferioritat de condicions, que són coses que jo admiro i per aixó l’he creat així. Té aquest toc pseudo-militar i a mi la figura del guerrer vocacional, no del guerrer que mata per esport sinó perque ha de lluitar per defensar-se, m’agrada molt.

Quan va ser el moment de decidir els noms de les teves dues filles vas tenir alguna discussió amb la teva dona per voler noms freaks?

En algun moment de debilitat penses que cal fer un homenatge a totes les coses que t’agraden però sé separar perfectament, i això molta gent no ho entèn, la vida “normal” per així dir-ho, de la part ‘freak’, que resta amagada gran part del dia.

Redacció i Fotografies: Edgar Ballarín i Noelia Navarro

Company de programa i de nom del convidat amb qui vam arrencar aquest blog, de l’Òscar Andreu (Terrassa 1975) que és un home enganxat a un micròfon. Ja sigui al programa  ‘La Competència’ de Rac1, on a més de presentar s’encarrega de donar vida a en Jean Paul Desgrava i en Mohammed Jordi, dos dels personatges insígnia del programa, com damunt dels escenaris com a cantant del grup ‘La Banda Municipal del Polo Norte’. Per uns minuts vam fer que l’Òscar canviés el micròfon per una ampolla d’aigua i poder xerrar tranquil·lament amb ell d’anys sabàtics, guionistes amb cognoms curiosos i de Belén Esteban.

Quina és la ultima vegada que algú t’ha dit Oscar Dalmau?

La última vegada va ser… bé, avui m’han dit Oriol (riu). I la setmana passada en un restaurant que hi ha aquí a prop, del qual no diré el nom, em van preguntar com anava la temporada i em van felicitar dient “et veiem cada dia pel Rac1″ i un cambrer li va dir a l’altre: “¿Conoces a este? Pues es Òscar Dalmau. Jo evidentment no vaig tenir collons de dir que era l’altre Òscar i vaig seguir amb aquesta mentida.

Cal dir que era el mateix restaurant on fa un any vaig anar amb 7 col·legues més i va sortir l’amo del local per saludar-nos, ens va donar la mà i deia “Este tío viene siempre aquí, es como de la casa“. I en acabat em diu “¿Que te pongo Luis, unas olivas?” (riu).

D’on surt la idea de dotar al Pol Nord d’ una Banda Municipal propia?

La banda surt…. jo fa gairebé 15 anys que toco música amb el Juanpe González, que és el guitarrista de la banda i el meu amic de l’ànima. Ja teníem un grup a Terrassa que desprès es va desfer i en venir a Barcelona em va proposar fer una altra banda. I ell té cançons molt bones i ho vam tirar endavant.

Però se’ns va escapar de les mans i érem molts, com una veritable Banda Municipal. I vam pensar en buscar algun lloc que no tingui un conjunt així, que no remeti a cap estament administratiu. I vam dir el Pol Nord. Jo volia el Pol Sud, però allà et baixa la sang al cap, com ja sabreu, i s’ha d’anar molt amb compte (riu).

Com prova de moment la nova temporada? Quines sensacions teniu?

Doncs una mica com la primera. Al principi, com passa sempre, faltava engreixar la màquina. Després d’un estiu de vacances, perquè nosaltres quan fem vacances fem vacances, no pensem gaire en la feina, sinó entres en una dinàmica absurda on tot és feina i ja no saps què es cada cosa. Doncs de moment molt bé la segona temporada. Quina era la pregunta? (riu) Pel que fa a les sensacions, doncs ja notem que hem agafat velocitat de creuer, que hi ha petites novetats i que la cosa encara té vida. Si m’ho preguntes d’aquí un mes o dos quan ens hagin fet fora, doncs potser hauré canviat d’opinió.

En Jean Paul realment desgrava? Si és així, quan exactament?

Desgrava entre un 10 i un 30%. Es per això que el tenim i perquè sospitem, tot i que ell no ens ho ha acabat de confirmar, que podria estar molt ben relacionat amb una persona que té molt de poder al Grup Godó. No podem dir res més de moment, però és possible que s’acabi sabent al final de la segona temporada. És com ‘Lost’ però sense avions ni morts.

Què us està permetent fer l’any sabàtic que us heu pres tu i l’Òscar Dalmau  com a guionistes de televisió?

Anem més alliberats de temps, tant alliberats que tenim temps de buscar maneres de complicar-nos la vida. Tenim el temps suficient com per buscar-nos un merder gran, i és el que estem fent. Una cosa gran que és possible que acabi amb les nostres vides.

Som molts els que ens hem fixat que a l’equip de guionistes del ‘Polònia’ i el ‘Crackòvia’ ha aparegut un nou nom: Manel Nofuentes. En Quim Morales ja va confirmar que no era inventat, així que et preguntem… creus que és una ironia del destí?

No, no crec que Déu estigui preocupat en questes nimietats. Si no m’equivoco el Nofuentes escrivia per ‘Aída’ o per ‘Siete Vidas’ ara no recordo exactament, i una nit de diumenge el vaig llegir als crèdits i pensava que ja aleshores era una broma dels guionistes de Madrid. Però recentment he descobert que és una persona que té dues cames, dos braços i molt de talent i que es diu Manel Nofuentes.

Quants cops us han dit que ‘La Competència’ terrateja?

‘La Competència’ terrateja, gomaespumeja, alfonsaruseja,ortegueja (de Juan Carlos Ortega)… No ens preocupa, son els referents. N’hi ha molts i tenim molt de respecte per tota aquesta gent que ha fet ràdio d’humor abans que nosaltres. Hem fet les nostres aportacions però respectem molt aquests referents.

Quina virtut admires de l’Òscar Dalmau i quin defecte no li suportes?

La virtut que admiro és la serenitat. És un senyor, anirà bé aquí, al Cel si es que hi va o bé a l’Infern. I el que no suporto és el pelazo. El té molt ben cuidat i penso que és molt possible que en deu o dotze anys comenci a enyorar-lo. A més,vam compartir pis durant tres anys i he de dir que a més és una persona molt neta i que tot i tenir pelazo no em deixava embussada la dutxa.

Qui t’enduries a una illa deserta: en Jean Paul, en Mohammed Jordi, en Justo Molinero…?

Aquesta me l’hauria de preparar. Suposo que una bomba d’hidrogen, per fer-ho esclatar tot. Emportar-me algú a una illa deserta i tenint en compte que sóc heterosexual… no m’heu ofert cap possibilitat que sigui una noia o algú amb qui poder-me reproduïr! (riu). D’aquests tres, en Jean Paul, perquè el tindria treballant per mi vint-i-quatre hores al dia. Però si puc escollir, jo em quedo aquí i els envio als tres a la illa.

Fa poc s’ha parlat de la creació d’un partit polític liderat per Belén Esteban.  Creus que seria rival per a una possible entrada en política d’en Mohammed Jordi?

Des del meu punt de vista, en Mohammed està per damunt de tota la política actual, però no de Belén Esteban. Primer estaria Belén Esteban, després estaria Déu, que és el seu novio, i a continuació ell. Potser el que tenen en comú és que tant la Esteban com en Mohammed són personatges de ficció.

Què o qui creus que se’ns pixa a la boca?

La incompetència se’ns pixa a la boca diàriament. Cada dos minuts, dos minuts i mig, i fins i tot de vegades no ens n’adonem i ja se’ns ha pixat a la boca. I els cretins. Hi ha una banda de cretins que gaudeixen pixant-se a la nostra boca, llavors la nostra opció és obrir o no obrir, empassar o no empassar, digerir o no digerir.

També podem acabar fent aquest circuit tancat que seria que se’ns pixen i després nosaltres pixem als altres, un circuit molt viciós i ara que hi penso, molt fastigós. Així que el consell seria: no us pixeu a la boca els uns als altres, a no ser que sigui per qüestió de plaer i parafílies vàries.

Redacció i Fotografies: Edgar Ballarín i Noelia Navarro

Arranquem aquesta segona temporada parlant de televisió. I si ens centrem en sèries, Toni de la Torre (Barcelona, 1981) serà un dels nostres referents a nivell de periodisme especialitzat en la matèria. Crític televisiu i autor de diversos llibres sobre sèries de televisió, en Toni es passa un munt d’hores cada dia analitzant tot allò que arriba de les cadenes americanes i fent-ne la seva valoració, amb la que compten mitjans com l’emissora Rac1. Amb ell vam aprofitar per fer una repassada a les virtuts d’una bona sèrie, la seva opinió sobre els darrers èxits televisius i el fenomen serièfil català.

Series capaç de triar una sèrie com a favorita per damunt de totes les altres o t’és impossible?

No, no puc. Però crec que ningú pot. Penso que hi ha sèries per tots els moments. Hi ha moments en que potser ‘Los Soprano’ és tot, i d’altres en que no em ve de gust veure-la i prefereixo ‘Seinfield’ per exemple. Però també cal diferenciar les que objectivament com a crític penso que son la elit i les que a mi m’agraden a nivell personal. I de fet crec que és part de la meva feina. A mi m’encanta ‘Entourage’ però no la faria entrar entre les deu millors sèries de la història.

Quin és el teu primer record televisiu d’infància?

És complicat de dir… (s’ho pensa) ‘Twin Peaks’, probablement. No entenia res però m’agradava. I ara tampoc entenc gaire cosa més (riu). Crec que en la majoria de nens dels ’80 ‘Twin Peaks’ va provocar una fascinació una mica estranya.

Quins ingredients ha de tenir una sèrie per a assolir l’èxit?

Tot i que no hi ha cap fórmula de l’èxit, si que és cert que existeixen una sèrie d’elements que si els apiles crees una patró de sèrie que funciona: episodis conclusius, en que comenci i acabi una història en el mateix capítol, tensió sexual no resolta, cliffhangers, un personatge principal amb personalitat i irreverentSi ho agafes tot tens més possibilitats de funcionar, i això és el que fa la CBS per exemple.

Creus que el fanatisme per les sèries a Catalunya ja es pot equiparar a l’americà o encara anem a remolc del que triomfa allà?

Crec que és diferent. Aquí ho seguim molt, com una cosa extraordinària. En canvi per a ells és el seu dia a dia, no ho posen un pedestal com si passa aquí. És difícil que a Estats Units vegis gent amb una samarreta de Dharma, per posar un exemple. Ells miren ‘Lost’ com poden mirar l’últim reality. Ho posen tot a la mateixa capa. Ells no han de fer cap esforç per aconseguir aquestes sèries: no han d’esperar a que es pengi el capítol o a que ho emeti el canal de torn. Per nosaltres té un element de repte o d’element no assequible que ho fa més atractiu.

Veus també sèries d’animació o les consideres a un altre nivell?

Les considero al mateix nivell, però com a crític de vegades tinc mes mà per parlar de sèries amb actors que no pas d’animació. Però per mi estan al mateix nivell. Jo em trago tota la programació d’allà, menys programes talks shows i realities… I com a series d’animació que m’agraden, citar-ne una que no va triomfar gens que es deia ‘The Goode Familiy’ sobre una família ecologista. Hi ha molta animació per a adults interessant a dia d’avui, no acabaries mai.

Últimament hi ha certa tendència a adaptar llibres en sèries, com s’ha fet sempre amb les pel·lícules. A què ho atribueixes?

Crec que es lògic. El gran problema que han tingut sempre les novel·les adaptades al cinema ha estat la necessitat de comprimir i de sintetitzar una història en hores de metratge. I les que ho han aconseguit més o menys tenen un mèrit brutal, perquè condensar un llibre, per curt que sigui, es difícil. Per tant es lògic que si tens uns 20 capítols, que poden ser gairebé 15 hores de metratge, et doni molta mes tranquil·litat. ‘Els Pilars de la Terra’ en dues hores de metratge molt pocs directors s’atrevirien a fer-la.

A nivell de sèries, en què creus que es diferencia el paladar britànic del paladar anglès?

A Estats Units es prenen molt seriosament a si mateixos, i ens anglesos es pensen que fan merda quan realment estan fent obres d’art. La principal diferència és aquesta. Els anglesos tenen una capacitat horrible de riure’s de si mateixos i vomitar bilis a la pantalla i els americans es prenen molt seriosament, tenen una moral que està allà sempre i no s’atreveixen a creuar segons quines línies. Els anglesos passen més de tot i trenquen amb el que faci falta. Això es nota especialment en la comèdia.

Digues un personatge de sèrie que idolatris i un que no suportis

N’hi ha molts (riu). M’agrada molt Dexter. De gran vull ser com ell: tallant gent a trossos i tenint els seus problemes existencials. També John Locke, Tony Soprano, Jack Bauer…son tots grans personatges, d’aquells que no oblides. I en el costat negatiu… mira que intento oblidar-los, però te’n diré un de fa poc. És de ‘Outlaw’, una sèrie que he vist fa poc. És Jimmy Smiths, l’actor que feia de Miguel Prado a Dexter i de Matt Santos a ‘El Ala Oeste de la Casa Blanca’. És un actor que m’agrada molt però el seu personatge es odiós, extremadament estereotipat.

També em passava una mica el mateix amb Claire de ‘Heroes’, Kim Bauer de ’24′. I fins i tot Hiro, tornant a ‘Heroes’, l’hauria enviat al Japó feudal i que s’hi quedés (riu). Però no sempre és culpa del personatge sinó també de la capacitat del guionista per a reinventar-lo.

Quan algú et diu ‘Tens molta sort, et paguen per veure la televisió’, tu que contestes?

Els dic que només aproximadament un 20% del que veig val realment la pena. Hi ha sèries molt bones però també n’hi ha moltes d’intragables. No us ho podeu ni imaginar. I m’empasso el primer, segon i de vegades fins i tot el tercer capítol per a donar-los una oportunitat. Amb el pilot no pots descartar mai res.

Per acabar, et farem fer un ’1×1′ com els del futbol però amb onze sèries que s’emeten actualment a les quals has de posar un sol adjectiu

True Blood Decebedora

Fringe Genial

Modern Family Intel·ligent

Community Infravalorada

Big Bang Theory Còpia

How I Met Your Mother Cansada

Doctor Who Rara

Dexter Radical

Mad Men Alcohòlica (riu)

The Wire Viciosa

Supernatural De culte freak

Estimats lectors;

Durant les properes setmanes d’agost i fins a principis de setembre, La Molesquine marxa de vacancess, amb la vista posada a tornar després de l’època estiuenca amb les piles carregades, a punt per a noves entrevistes, convidats originals i fins i tot alguna sorpresa.

Així doncs, us deixem una llista d’enllaços amb les entrevistes publicades aquests darrers mesos, ideals per a llegir-les a l’ombra aquests dies de descans, i us desitjem molt bones vacances a tots!

L’equip de La Molesquine

Llistat d’entrevistes:

Redacció i Fotografies: Edgar Ballarín i Noelia Navarro

Arribem a la seu de la revista ‘El Jueves’ situada al carrer Viladomat de Barcelona. Només sortir de l’ascensor, ens trobem l’Albert Monteys (Barcelona, 1971) que ens saluda i ens fa passar al seu despatx. No hi ha massa gent a la redacció, i passem davant d’en Joan Vizcarra, que ens saluda amb la mirada mentre segueix dibuixant. Ja asseguts i en la tranquil·litat del despatx del director, comencem la nostra entrevista.

Jack Lemmon i Walter Mathau, Tip i Coll… hi ha qui diu que l’humor és cosa de dos. Veient-vos a tu i al Manel Fontdevila: a la vinyeta també passa?

Si, tot i que de fet la relació artística entre jo i el Manel és tant accidental que tampoc acabem de formar una veritable ‘parella humorística’. Va ser una proposta que ens van fer quan vam entrar a ‘El Jueves’ perquè coincidíem en ser tots dos autors joves, que ens coneixíem una mica d’abans i ho vam provar a veure què passava. I com que tenim maneres molt similars d’entendre l’humor, hem acabat fent una pàgina que funciona. Però tot i això, no hi ha una feina conjunta més enllà de que ens escrivim un cop a la setmana per posar-nos d’acord en el tema que farem.

Bart Simpson s’imaginava la redacció de MAD com una espècie de circ constant. Sou conscients que hi ha gent que creu que a ‘El Jueves’ també sou així?

Si, de fet ens passa constantment que la gent arriba aquí i s’enduu una desil·lusió tremenda. Abans hi havia molts dibuixants però ara ja no n’hi ha tants perquè la majoria ho envien per FTP o per correu, i ara mateix  molts són de fora de Barcelona. No som gaire gent tret de mi mateix, el Maikel que porta l’animació i el JL Martín que és l’amo, per dir-ho així.

Treballem molt, perquè fer una revista cada setmana és una feinada, però no deixem de ser una oficina normal. Fins i tot hi ha gent que et diu “Ostres, la redacció és molt seria”. Però es que els humoristes gràfics també donem aquesta imatge: l’humorista de tele és ràpid però el gràfic no, i quan ens porten a la televisió a fer bromes, ens tallem molt. Però què hi farem, la vida és plena de petites decepcions (riu).

Que li vas fer al gos que et va atacar quan tenies sis anys?

Hòstia, això d’on ho heu tret? (riu) No ho recordo gaire bé, crec que estava tocant els seus cadells o alguna cosa així. Només recordo el gos enorme que se’m va tirar a sobre, poca cosa més.

Que té de diferent l’Albert Monteys de Mondo Lirondo i l’actual que dirigeix el Jueves?

Home, el ‘Mondo Lirondo’ era pura bogeria. L’Albert Monteys de llavors potser s’ho passava una mica millor treballant, per no dir molt, i el Monteys director de ‘El Jueves’ és una figura totalment accidental i que algun dia es solucionarà (riu). Però bé, l’Albert Monteys d’ara és algú més professional, que sap millor com funciona tot i que ha de buscar la manera de tornar-se a entusiasmar pels còmics.

Forocoches o Ramoncín?

He de triar un dels dos? (riu). Em quedo amb Forocoches, perquè quan es van enfadar molt amb nosaltres per l’acudit dels ‘pirados del tuning’, que era una cosa molt petita i que ve a demostrar que aquest país està ple de ‘capelletes’ i que ningú està disposat a que li toquin les seves coses.

Tot i això, la carta més amarga que hem rebut va ser quan una vegada vam parlar de ‘Campo y montaña’ i vam fer acudits típics sobre que a la gent de ciutat el camp no ens agradava. I va escriure un pagès que… vaja, es notaven les llàgrimes en escriure-ho, dient que érem uns insensibles i tot això.

Els teus referents humorístics?

Doncs Monty Python, que és fundacional, i otes les sèries còmiques angleses que feien per la tele quan jo era petit, com ara ‘Els Joves’, ‘L’Escurçó Negre’ i tota aquesta patuleia.  També Bruguera, ja que per mi Jan i ‘SuperLópez’ son molt importants.  Mortadelo i la resta de l’escola Bruguera em feien gràcia però veies que era un món que no era el teu, que estava tot fet molt a saco… ‘Superlópez’ és el primeron es veu un orgull d’autor.

(Pensa) Més referents humorístics…quan me’ls pregunten en entrevistes mai sé que dir, i després em venen tots. De moment, humor anglès i humor Bruguera.

Una pregunta que ja li vam fer al Guillermo Martínez-Vela: digues el teu dibuixant preferit de dins i de fora de ‘El Jueves’

El meu dibuixant preferit de ‘El Jueves’ no us el diré donada la meva posició de director, per a que no sembli que faig diferències, i el que més m’agrada que no el tinguem aquí… (pensa) M’heu pillat, en tinc molts i ara no en podria dir un només.

Hem sentit a dir que quan el Barça perd la vostra redacció sembla un cementiri. És cert?

Hi ha de tot. Tens el Vizcarra, que és molt molt culé i  alguns currantes també ho son, però en l’actual consejillo de redacció de la revista crec que a dia d’avui ningú es futbolero. De fet l’Òscar Nebreda, que és el representant del culé emprenyat, és una persona que a la pràctica li és bastant igual i a qui no preocupa especialment el tema. És un tema que fins i tot ens passa massa per sobre i se’ns escapa. Però si que és cert que tenim alguns personatges que ho passen malament (riu).

Per acabar: quan feia que et feien una entrevista on no et preguntessin sobre la portada del Felipe i la Letizia

Doncs ara deu fer ja tres o quatre mesos, ja feia bastant. Tot i que és cert que és un tema que sempre surt i ja et saps la resposta de memòria i poses el pilot automàtic. De fet durant el mes en que va passar ens vam cansar de contestar la mateixa pregunta en les entrevistes una i altra vegada i al final ja ho dèiem sense ni pensar.

Entrades anteriors »

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.